Veig que segueixo
Avui, sortint de casa, m’he trobat una parella que discutia a crits. Quan he passat pel seu costat he sentit que un li deia a l’altre: «Sé que ets un desgraciat».
Així doncs estava assistint a una situació en la qual algú deia en primer lloc i abans que res que sabia. He pensat: és bo saber perquè és molt millor que no saber. Poder dir que un sap no és una cosa qualsevol. Ho sap de cert i per això diu sé. El saber li dóna certesa i la certesa li dona saber i això li dóna vida. Però què sap? Sap que algú altre és: «ets un...». Aquest saber afirma una existència de manera tan contundent que no queda cap dubte que sigui.
Les paraules que segueixen a aquest «ets» no són, però, importants. Que sigui alt, blanc o més o menys afavorit, d’això no en podrà saber res i el millor seria que en la descoberta d'aquest altre callés ja que entrarà de ple en el terreny del judici. A més, què pot realment saber? Allò que aplicant el seu propi esquema o la seva experiència dirà d'una altra persona? Això no valdrà per a l’altre. L'altre és, però més enllà no hi podem anar perquè aquest més enllà és inviolable per ser exclusiu de la persona. Aquest altre probablement prou feina té ell mateix per saber «com» és. En canvi el fet de ser, si que és important. És la descoberta i la proximitat i la possibilitat de la comunicació amb l'altre. És un «Oh!» i prou. Ho és tant que qui sap si aquest «fet de ser» tan sols sigui fruit del reconeixement que ell n'acaba de fer.
En resum, doncs, tenim aquests dos fets importants i trascendents: la certesa d'un saber i la certificació del ser de l’altre. El seu ser és perquè algú altre el sap. El ser és perquè és sabut. Quan algú diu coses com aquesta trobo s’hauria d’aturar el temps: «Sé (sé!) que ets...»
Sé que ets, va dir sant Pere. Sé prou qui ets, va dir un endemoniat. Sé que ets (just) Senyor, va dir una dona. Qui dieu que sóc, va dir Jesús. Aquest «Sé que ets» el trobem moltissimes vegades tant en l'Antic com en el Nou Testament acompanyat gairebé sempre d’exclamacions: d'aquí la seva importància. Però el trobem tant pel que fa a Déu envers nosaltres —«Sé que ets (un poble obstinat)»— com pel que fa a nosaltres envers Déu i sembla com si sempre que es dóna aquest encontre entre el saber i el ser, hagués de ser la més gran de les Festes Majors.
(Veig que segueixo amb el mateix tema: «Déu és»)
2 comentaris:
Surt citat avui al Carvajal:
Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor.
El Linus ahir ens explicava:
«Va passar el dia de les detencions, quan estàvem a davant d'Afers exteriors.
Res, que erem poqueta gent, hi havia dos cotxes de guàrdia civil, i unes dues centes persones al voltant, uns 30 estirats i asseguts davant del primer cotxe. Nosaltres ens vem posar a la vorera al costat dels cotxes, on no hi havia gaire gent, i vem estar-hi ben bé mitja hora fins que aquest nou del Lab es va adonar que coneixia al conductor del cotxe de primera línia. Havien anat al cole junts, i res, en un moment es van mirar i van somriure fort. El conductor va fer un cop de cap i un gest d'OK amb la mà. El del Lab estava a punt d'apropar-se per xerrar però l'amic li va dir amb gestos que millor que en aquell moment no...»
En aquell moment no calia. L'important era que s'havien reconegut. S'havien reconegut en allò que els ajuntava —l'ésser— i això ho sabien i el moment d'aquest saber i d'aquest reconeixement en un mateix ser sempre tomba, mai et deixa indiferent. La gran descoberta estava feta. Algú reconeix algú altre. Res més però res menys! Els cristians diem que en aquest moment Jesús és plenament present.
Gràcies Linus
Publica un comentari a l'entrada