dimecres, 13 d’abril del 2016

Sobre... Viure d’acord amb la veritat

La possibilitat de Déu sempre fa por *
Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu. Jn 3,21
Què vol dir «viure d’acord amb la veritat»? Viure conforme a la veritat és viure amb Jesús que ens vol en la veritat perquè ell és la veritat.
          Caminar d’acord amb la veritat és fer camí sense donar cap pas on ella no hi sigui. Jesús és aquesta veritat i al mateix temps és aquest camí malgrat que de vegades no el reconeguem com els passà als deixebles d’Emmaús que no sabien que els acompanyava Jesús:
Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se'ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Lc 24,15
Simó, Tomàs i Natanael al llac de Tiberíades, tampoc el reconegueren:
Quan ja clarejava, Jesús s'aturà vora l'aigua, però els deixebles no el reconegueren. Ell els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Jn 21,4
Obrar d’acord amb la veritat dóna alegria:
Els apòstols es retiraren del tribunal del sanedrí, contents que Déu els considerés dignes de ser maltractats pel nom de Jesús. Ac 5,40
Els que viuen i treballen d’acord amb la veritat formen part de la veritat mateixa altrament no en podrien dir res. Són també veritat perquè no només en saben alguna cosa com fan els sentits quan arrapen, toquen, retenen o la volen.
          Per això Jesús li diu a Maria: «Deixa’m, no em retinguis, ara ja no és temps de tocar». Potser Maria no entenia del tot el que li estava dient però potser ella tampoc podia evitar de veure’l d’una manera més gran: conforme a la veritat plena. Aquesta veritat, a més de donar la contemplació de Jesús ara també donava a veure al Pare a qui mai ningú no ha vist.
          Per això la veritat porta a veure les coses com veritablement són: transfigurades. La veritat també és una manera que té el Pare d’actuar donant-se a ell mateix. Ens dóna el Fill que, amb la feina acabada, torna al Pare perquè ara nosaltres ja som fills seus. Jesús és la veritat i per això Maria no vol separar-se’n.
          La veritat del món dels sentits ens l’explica molt bé Jesús:
Vosaltres no em busqueu pel que signifiquen els prodigis que heu vist, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets. Jo 6
Quan les dones veuen que la pedra ha estat desplaçada experimenten una ansietat, una por i un goig notables:
Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Mt 28,8
El món dels sentits queda transbalsat o succionat pel remolí de veritat que inevitablement ens ha de portar a la transfiguració. La vida cristiana és una vida de transfiguració perquè té algú —Jesús— en qui transfigurar-se i Jesús no és gaire lluny de nosaltres perquè som fets a semblança seva. La trans-figuració no nega la figura o la figuració que es manté en el seu lloc de món però ara hi és perquè té un terra que l’alimenta, un fonament des del qual podrà transfigurar-se. La plena llum encara no és absoluta però sí que podem percebre la seva presència. Aquesta presència és transfiguradora ja que és Crist mateix transfigurant-se i transfigurant-nos perquè prèviament també a ell l’ha transfigurat el Pare cobrint-lo de llum. Crist que es fa lluminós és la veritat plena, és la glòria del Pare.
          Què vol dir «ser la glòria del Pare»? Vol dir que Jesús és una doble donació. Ell que essencialment és donació del Pare al mateix temps ens el dóna en cada una de les seves paraules. No estem parlant aquí d’una percepció immediata com pot ser la dels sentits o de les idees. També aquí la percepció cal que es transfiguri i s’elevi. Per això ens ve la por. La reconeixem, ens reconeixem a nosaltres mateixos per mitjà d’ella en reconèixer de què o a qui tenim por. Si tenim alegria passa el mateix. Però des del bateig tenim una altra manera de veure les coses que és Crist.
          Ell és més amunt de tota por. Crist supera les pors i els sentiments i el món. Crist es fa lluminós. L’il·lumina algú des de fora? És luminiscent des de dins? L’il·lumina la veritat plena que ell mateix és. Com podem veure, en el camí que va de la figuració a la transfiguració s’hi dóna un cicle complert i de llarg abast que comença amb la fe i acaba en l’amor. El principi i el final de tot
          Maria volia tocar. Pere volia fer tres cabanes. «No, no facis tres cabanes. No facis res. Només escolta i mira». Tot depèn d’unes paraules per escoltar i d’una llum per a mirar. Res de fer coses. La revelació és paraula i llum. La revelació no fa mai res i per això desconcerta. La voldríem encarrilar o marcar-li normes però ens desconcerta perquè Jesús sempre desconcerta. Viure d’acord amb la veritat és absolutrament desconcertant. Perquè? Ja ho hem dit: la possibilitat que Déu s’encarni en nosaltres fa por. La possibilitat de Déu sempre fa molta por: una paraula que ve de fora, que et pren absolutament i se’t fa interior: més interior que tu mateix.
          Comencem amb por però Nostre Senyor mai no es descuida de nosaltres, no ens deixa quan estem decidits del tot a acompanyar-lo. I perquè hauríem d’estar tan decidits? Perquè sabem que ens coneix. Jesús diu moltes vegades abans que res: «No tingueu por» i ho diu perquè sap que en tenim molta i és que quan ens ve aquesta por vol dir que som molt a prop seu. Les demés pors no són res comparades amb aquesta. Jesús és la por de totes les nostres pors. Aquesta por bàsica, elemental, primària només es pot treure amb la confiança dels nens. És l’únic que queda: abaixar-se, reblar encara una mica més la humilitat, deixar que els seus braços acullin l’infant que també sóc.
          «Senyor en vós confio». Dir la veritat és dir coses elementals. Si la veritat no es pot dir de manera senzilla no és veritat. «Sagrat cor de Jesús, font de la misericòrdia, només confio en tu». Va bé així. Va bé amb aquestes paraules que hem dit tota la vida i que en la seva senzillesa ho contenen tot. Va bé així. No aspiro a res més. Si vulgués alguna altra cosa m’agafaria als peus de Jesús com fa Maria. Seria tant com voler treure’m jo a mi mateix la meva por de sobre. No me la vull treure. No vull ni això. Aquí em tens, Senyor, amb por com un nen a la falda de la mare. Hem arribat al límit. Tot el que es podia dir ho hem dit. Tot el que es pot dir ja ho han dit els salms
Només en Déu reposa la meva ànima, d'ell em ve la salvació, només ell és la roca que em salva, el castell on em trobo segur Sl 62
Llavors és inútil la teologia? No! Cal pensar i repensar. Cal ser in actu. «Així viuré, Senyor, d’acord amb la veritat si em recolzo en tu, si busco la plena llum, no si la vull posseïr». Buscar-la sense voler posseïr-la està en la línia del viure d’acord amb la veritat. La veritat demana que em mulli de veritat. D’aquí la unció, deixar-se mullar per la llum, per l’escolta i pel fer cas de la paraula
          La veritat és al cor de tothom. Al fons de tot del cor. Per això és tant desitjada i per això tothom la vol. La veritat està feta de frases simples:
Tu que estimes la veritat al fons del cor, Déu meu, saps que vull fer la teva voluntat: guardo la teva paraula al fons del meu cor, la guardo tot el dia. Guardo al fons del cor el que has promès, mai no ho perdo de vista.
Aixo és viure conforme a la veritat

4 comentaris:

Mingu Manubens Bertran ha dit...

És un moment dolç, on hi ha sintonia entre Jesús i els qui el segueixen:

«Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pel que signifiquen els prodigis que heu vist, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets. No us afanyeu tant per aquest aliment que es consumeix, sinó pel que dura sempre i dóna la vida eterna, per l'aliment que el Fill de l'home us proporciona. Penseu que és Déu, el Pare, qui l'acredita»

Cert que el busquen per l'aliment que han rebut. En aquell temps, trobar un pa bo i recent fet, es veu que -pobre gent- s'agraïa més que ara. Però, encara i així, se'ls nota la bona voluntat. De seguida que els fa la petita recriminació, pregunten amb tota senzillesa: «Què hem de fer per complir el que Déu vol?». I amb urgència, com per si més endavant perdessin la pista (que la perdran!) els diu: «El que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat». Que és exactament el mateix que ens va dir la seva Mare quan el vi de Canà: «féu el que ell us digui»

Tenim urgència d'atresorar els nostres petits o grans prodigis. Com ho deies ahir... un cristià no fa prodigis: és «prodigiat»

Santi Pau Bertran ha dit...

Aquesta urgència per atresorar d'on ens pot venir?
Potser perquè són molts els prodigis que ens han estat donats i voldríem incrementar-los...
En aquest sentit, els prodigis serien sinònims de falca
Els prodigis, com fa una falca, ens aguanten oberta la porta de l’esperit
Els prodigis ens fracturen la pedra del nostre cor de pedra
Els prodigis ens obren escletxes perquè hi entri la llum
Els prodigis ens fixen l’orella perquè no balli o vagi baldera a la paraula

Santi Pau Bertran ha dit...

També serien sinònims d'unció...

Mingu Manubens Bertran ha dit...

Falca, Unció, Escletxa

La urgència d'atresorar-los també prové de l'escassedat (és l'escassedat el que fa d'ells "tresors"), i també de la trista experiència que, les persones, tendim a oblidar allò que havíem pensat que mai oblidaríem

(avui no oblidem el Josep Maria i els seus favors)