Lo de siempre
Solem trobar-nos cada dia cap a les vuit i prenem un cafè. El bar acostuma a estar ple. Tenen la televisió posada. De tant en tant donem un cop d'ull a les imatges mudes dels locutors i com avancen les paraules en la cinta sense fi del teletext. Hi ha els que marxen, els que arriben, els cambrers, la cua per pagar, les corredisses per agafar el diari.
El cambrer ja ens coneix —«lo de siempre?»— i si algun dia no hi anem l’endemà ens demana comptes. Ens prenem el cafè drets en un recó. Com que el soroll i el tragí són considerables passem desapercebuts i això fa que sense interrupcions la nostra conversa flueixi dolça i en una gran intimitat. Ens esperem fins que fan el temps i paguem deixant la moneda damunt la barra aguantada de cantell. De vegades, fora de mi per la joia i embriagat de dolçor, em sembla que des de que hem entrat han passat anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada