Comença la reunió de voluntaris amb la lectura d'un fragment de l'exhortació apostòlica del Papa Francesc a càrrec de Júlia Santana
Si voleu llegir el text sencer feu clic amb el ratolí damunt el títol
Si voleu llegir el text sencer feu clic amb el ratolí damunt el títol
191. Los ancianos
«No me rechaces ahora en la vejez, me van faltando las fuerzas, no me abandones» (Sl 71,9) Este es el clamor del anciano, que teme el olvido y el desprecio. Así como Dios nos invita a ser sus instrumentos para escuchar la súplica de los pobres, también espera que escuchemos el grito de los ancianos. Esto interpela a las familias y a las comunidades, porque la Iglesia no puede y no quiere conformarse a una mentalidad de intolerancia, y mucho menos de indiferencia y desprecio, respecto a la vejez. Debemos despertar el sentido colectivo de gratitud, de aprecio, de hospitalidad, que hagan sentir al anciano parte viva de su comunidad. Los ancianos son hombres y mujeres, padres y madres que estuvieron antes que nosotros en el mismo camino, en nuestra misma casa, en nuestra diaria batalla por una vida digna Por eso, «¡cuánto quisiera una Iglesia que desafía la cultura del descarte con la alegría desbordante de un nuevo abrazo entre los jóvenes y los ancianos!»He trobat aquest fragment de l’exhortació papal dedicat al lloc que hauria d’ocupar l’ancià dintre de la seva familia i de la seva comunitat i això m’ha fet pensar que el nostre paper de voluntaris seria innecessari si tot ancià tingués família i si el seu lloc fós reconegut dintre d’ella. Qué bé si pugéssim esdevenir redundants i estar a punt de perdre la nostra feina! Però, encara que no hi haguessin ancians descartats o marginats sempre hi pot haver algú que arribi a veure’s sense família o sense les persones que en el seu temps els van ser properes. Sempre pot aparèixer la situació de solitud inevitable. Per posar un exemple, una senyora que visito setmanalment, vídua des de ben jove, tenia dos fills que van morir i va perdre el contacte totalment amb les filles polítiques, que possiblement han trobat nova parella, i ha deixat de veure els seus nets. El nebot que li fa de tutor no viu a Barcelona on vivien els fills que van morir, i el treball l’impedeix de poder visitar-la amb certa freqüència per ocupar-se de les seves coses, i en la residència on viu és difícil trobar algú que li pugui oferir l’afecte que necessita. En casos com aquest el voluntari esdevé el substitut del famlliar i serveix de pont amb ell perquè estigui a l’aguait de les necessitats, per avisar-lo de la presencia d’una malaltia o... pel que calgui.
Pel que fa a la memòria històrica que ells ajuden a mantenir viva, tot i que de vegades el seu cap pot començar a debilitar-se i a desorientar-se amb l’aparició d’algún tipus de demència, sempre causa respecte la història vital que cada una d’aquestes persones ha recorregut, un camí semblant al nostre, batallant per una vida digna, com diu el Papa. A més a més entre moments d’ombres poden sorprendre’ns amb altres moments de total lucidesa. El voluntari frueix sempre de l’oportunitat d’aprendre molt escoltant-los, alhora que els dona la satisfacció de sentir-se escoltats.
Aquí estem i seguirem estant, confiats que les nostres relacions amb aquestes persones solitàries siguin un benefici per a elles i per a nosaltres i siguin també sempre enriquidores. És el que us desitjo a tots.
*Laetitia en llatí significa «alegria» o «felicitat»Júlia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada