diumenge, 24 d’abril de 2016

Sobre... No quedar-se indiferent

L’arrelament en Jesús *
Fer arrels en Jesús vol dir abans que res que ell és el primer en arrelar en nosaltres. Si no tinguéssim clar això no entendríem res. No som nosaltres que arrelem: és ell qui arrela en nosaltres
           Del nostre encontre amb Jesús en diem unció. Ell és una unció que ens dóna el Pare. El fet que sigui un do tan gran derramat en les nostres vides tan petites no ens pot deixar indiferents. Sant Pau, després de caure a terra camí de Damasc, explica molt bé aquest desconcert:
Jo vaig preguntar: Qui ets, Senyor? El Senyor em respongué: Jo sóc Jesús de Natzaret, el qui tu persegueixes
La resposta de Jesús és la primera cosa comprensible que percep Saule després d’allò tan incomprensible que li acaba de passar. Hi hagué un «Jo sóc» contundent de qui havia sentit la veu. Hi hagué una veritat que sortí a la llum i que Saule reconegué com a seva.
           El relat diu:
Quan ja m'acostava a Damasc, de sobte, cap al migdia, m'envoltà una gran llum fulgurant que venia del cel. Vaig caure a terra i vaig sentir una veu que em deia: Saule, Saule, per què em persegueixes? Jo vaig preguntar: Qui ets, Senyor? Ell em respongué: Jo sóc Jesús de Natzaret, el qui tu persegueixes. Llavors vaig preguntar: Què haig de fer, Senyor? El Senyor em digué: Aixeca't, vés a Damasc i allí et diran tot el que he determinat que facis. Allà hi havia un tal Ananies. (...) Quan va arribar al meu costat, em digué: Saule, germà, Jesús, el Senyor, el qui se't va aparèixer pel camí quan venies, m'envia perquè recobris la vista i siguis omplert de l'Esperit Sant. I a l'instant el vaig poder veure. Llavors em digué: I ara, què esperes? Aixeca't, rep el baptisme i queda net dels teus pecats, tot invocant el seu nom. 
Amb aquestes paraules Saule ens fa un dibuix molt precís dels diversos moments de la seva unció.
           En primer lloc ens explica que, camí de Damasc, abans que res li arribà la unció directa i personal del Fill que fou la unció de la veritat i que per això havia de ser encegadora i l’havia de trasbalsar tant.
           En segon lloc sant Pau ens explica en què consisteix o es diferencia la segona unció de l’Esperit quan Ananies li diu: «Saule, germà». El to d’aquestes paraules és d’amistat, d’acolliment i de benvolença i aquest és el llenguatge de l’Esperit.
           I en tercer lloc ens explica els efectes que en ell provocà aquesta doble unció. S’assemblen molt als de la Mare de Déu perquè després de rebre la unció ella també es posà en camí immediatament: «La meva cosina em necessita. Hi vaig corrents». Saule tampoc espera.
           Ara tornem a la pregunta inicial del relat que també és la d’aquest capítol: «Qui ets, Senyor?». Jesús ens contesta:
Jo sóc rei jn 18,37. Jo sóc el cep veritable  jn 15,1. Jo sóc el camí, la veritat i la vida jn 14,6. Jo sóc el Mestre i el Senyor jn 13,14. Jo sóc la resurrecció i la vida jn 11,25. Jo sóc el bon pastor jn 10,14. Jo sóc la porta jn 10,9. Jo sóc la llum del món jn 8,12. Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel jn 6,51Sóc jo, no tingueu por mc 6,50.
Arrelar-se en Jesús vol dir fer arrels en cada un d’aquests «Jo sóc». Tots ells es poden entendre com les formes que té Jesús de donar-se ungint-nos. «Jo sóc per a vosaltres», «Tot això que jo sóc ho és per a vosaltres». Són paraules relacionals amb nosaltres i per fer-nos-les entendre encara ens diu:
Això és el meu cos, entregat per vosaltres. lc 22 
Jo sóc cos, jo sóc sang, jo sóc real, jo tinc nom, jo sóc pa, jo sóc vi perquè jo sóc el qui ungeix i el perquè d’aquesta unció i la unció mateixa.
           Hem dit que en el relat de Pau es destaca i es diferencia amb nitidesa la doble unció que rep l’apòstol. Perquè és doble? Perquè les dues uncions són inseparables. Són inseparables però nosaltres les necessitem separades per poder tenir un coneixement ple del misteri. No entendríem res del Fill sense l’Esperit ni entendríem res de l’Esperit sense el Fill. L’un sense l’altre serien com ens sense entitat que flotarien en el no res sense connexió ni sentit.
           Això cal dir-ho perquè en el fons estem dibuixant la figura de la Trinitat on les persones són idèntiques i, tot i que l’una no és l’altre, això no comporta cap diferència de contingut. Sant Tomàs diu que només és una diferència de procedència. En Déu aquesta procedència es veu que ha de ser molt important i en realitat ho és. Són idèntiques. Però si són idèntiques com pot ser que siguin distintes? Ho són perquè a més del contingut que elles pròpiament són hi ha també la seva procedència. Aquesta diferència de procedència la ment humana només la pot concebre de manera virtual allà on en la realitat de Déu aquesta diferència és absolutament real. Tal com diu el Credo: Qui ex patre filioque procedit o Qui ex patrem per filium procedit.
           S’hauria de trobar una manera modesta de poder dir-ho això. Modesta voldria dir que contemplés que a la ment humana probablement no li diu gran cosa el fet que en la donació de Déu hi hagi aquesta diferència de procedència.
           Hauríem de poder explicar que això no és que sigui difícil o complicat d’entendre: simplement es tracta del misteri i el misteri essencialment també és un acte de donació. Un misteri no és res si no el considerem com alguna cosa que desitja de ser coneguda. Un misteri no consisteix en quelcom replegat i tancat en ell mateix. Per a nosaltres el misteri no és cap complicació ni dificultat: és un incentiu perquè sabem que la raó de ser d’un misteri és que desitja ser conegut.
           I també hauríem de poder explicar modestament com es revela aquest misteri. Per exemple, no es revela com una fórmula que valgui universalment per a tots els moments de la vida. «Dos i dos són quatre» no és cap misteri, és una realitat d’aquest món. En canvi el fet que Déu ens parli sí que és un gran misteri. És sentir la veu d’aquell «Sóc jo qui parlo» d’Isaies. És tan inversemblant que Déu ens parli si no fós que és tan necessari i per això mateix ens fa patir molt que hi hagi algú que no tingui fe.
           En definitiva, hauríem de poder explicar que les persones en la Trinitat són una de sola però és perquè nosaltres entenguem el seu misteri que se separen en un acte de donació. Se separen per amor a nosaltres. Se separen perquè les comprenguem i elles ens puguin comprendre a nosaltres.
           «Se separen»: apareix el Fill que ens fa caure a terra i ens encega. Se separen però no tarda gaire a venir l’Esperit ple d’amistat i amb la seva vinguda reconeixem que aquesta persona és idèntica a qui abans ens havia fet caure del cavall.
           Si volem entendre d’on o de qui provenen les persones en la Trinitat abans hem de considerar que el fet que siguin tres respon a un acte de donació de sentit que ens fan. Aquesta donació quan la percebem en diem unció. D’aquí la força i la importància de la paraula ungir. Aquesta unció que ens ve de fora de nosaltres però que arriba al més íntim de nosaltres comporta un contacte i quan hi ha això hi ha veritat i quan no hi ha això no hi ha veritat.
           La paraula unció està molt ben trobada. Intimior intimo meo vol dir que la veritat al mateix temps és amor i hi ha un moment que s’identifiquen i això és important perquè si no tendissin a identificar-se tot seria un caos absolut. Per això l’arrelament en Jesús és indissociable a l’arrelament en l’amor. Pensar en Jesús és pensar en l’amor. Per exemple:
Jo sóc el bon pastor.  jo 10 
El qui no accepta de cor i amb alegria el moment de fe que comporta dir aquestes cinc paraules renuncia al més important de la vida que és el sentit. Per això sap greu que hi pugui haver algú a qui no li diguin res. Aquestes paraules de Joan totes elles estan al voltant de «Déu és amor» i sobre això Jesús mateix guarda silenci. Perquè? Perquè ens ho està dient des del principi i perquè no cal tornar-ho a dir explícitament: ell és el Fill del Pare, ell és l’amor, ell és el ser del jo sóc
Ells li preguntaren: Qui ets, tu? Jesús els respongué: Us ho estic dient des del principi. Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc. jn 8
ὅτι ὁ Θεὸς ἀγάπη ἐστίν: agape vol dir amor fidel, amor entregat, autèntic i veritable. Tot això Jesús ens ho dóna, ens ho ofereix i, amb això a les mans, no podem quedar-nos indiferents. El pecat del nostre temps no és tant l’ateisme com la indiferència. No podem quedar insensibles davant d’aquesta donació que ens ve de fora i ens ve de dintre perquè el Pare i el Fill i l’Esperi són més íntims que nosaltres mateixos
           «No quedar-se indiferent»: en això consisteix fer arrels en Jesús