Sobre... Poema[17]

En el trasbals

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Un dia un rei, trasbalsat, pujà al pis superior del portal de la ciutat on hi havia els núvols i arrencà a plorar cridant entre sanglots: «Fill meu, fill meu, núvol de tots els núvols, on has anat? Qui se t’ha emportat d'aquesta manera de mi? Per què ho ha fet? Tant de bo hagués mort jo en comptes de tu, fill meu, fill estimat! Què ha passat? Qui ha passat? Només ell ens podia haver trasbalsat tant d’ell mateix, només ell!». Cfr. 2 S 18 

Sobre... Poema[16]

En l'espera

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Quan es pensa un poema són tantes les ganes de veure’n els resultats que es genera en qui el fa un estat permanent d’espera. Al llarg del dia s’està especialment susceptible al «factor espera» en totes les seves manifestacions, tant que sembla que es multipliquin. El poema crea una inèrcia d’«espera de tot». El poema sembla voler acostumar-nos a estar sense defallir davant una situació d'espera perpètua. 

Aquestes estones d’espera de vegades són tan intenses que semblen evocar una presència darrere seu, com si totes tinguessin un denominador comú, com si aquesta presència esperés el nostre arrelament en ella.
Esperes infinites sobre infinites esperes és allò que a partir d'ara t’espera, et dius, convençut que tan sols és allà on es dóna la Mare de Totes les Esperes.

Espera en una paret d'hospital

Sobre l’espera, vegeu també: «Com qui es deleix pels ruixats». 

A Figuerola del Camp, el cap de setmana més proper al 18 de desembre, hi ha una festa votiva en honor a la Mare de Déu de l'Espera. 

Sobre... Poema[15]

En les cortines

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Digues, amor de la meva ànima, on pastures el ramat? Aquesta és la pregunta del poema. Aquestes paraules parlen amb tanta intensitat de l’amor que en ell és tingut que ja el són. El tu que els dóna vida es fa present en pronunciar-les. Les cortines invisibles per on circulen els vents de les seves percepcions són tan a la vora que ja són presència seva. El poema és aquestes cortines.

 

Sobre... Poema[14]

En l'alè

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

El poema no té temps. I no és que no en tingui perquè té pressa. No en té perquè li és donat. N’és deutor. Reconeix la donació, el regal que per a ell és el temps. Què faria sense temps un poema? No existiria. Tot poema té el seu temps com el tenen els núvols. Si evoquem algun poema veurem que evoquem el seu temps. Els temps de tots els poemes tenen en comú que són donació o encarnació de temps. El temps no és seu. Els és donat. Això, el poema no ho desconeix. No desconeix aquell qui l'ha modelat, li ha insuflat una ànima activa i li ha infós un alè que fa viure. No, el poema no pot desconèixer coses com aquesta i és per a poder-les conèixer que li ha estat donat el temps.

 

Sobre... Poema[13]

Vet aquí

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Et recordo sempre, de nit i de dia. Tinc presents les teves llàgrimes i enyoro de veure't i omplir-me d'aquest goig. Penso en la fe tan sincera que tens.

Són paraules que Pau va escriure a Timoteu. Són paraules que formen part d’una carta però que així, aïllades, serveixen per explicar el misteri que amaga tot poema, perquè literalment també diuen que ells —el poema o la carta pròpiament dits— estan fent memòria de mi, que tenen presents les meves llàgrimes i que enyoren de veure’m i d’omplir-se d’aquest goig. Vet aquí el vet aquí del poema. 

 

Sobre... Sant Francesc de Sales

Donar-se una hora

Sant Francesc de Sales té una frase que l’ha fet famós: «Doneu-vos una hora de silenci cada dia».
Atrafegats com anem ens imaginem el sant, fill primogènit d'una antiga família noble savoiana, assegut a la seva cadira de bisbe de Ginebre i pensem que l’església del segle disset anava tan folgada que es podia permetre el luxe de disposar d’aquesta manera del temps. Probablement les monges de l’orde de la Visitació a qui anaven dirigides aquestes paraules també tinguessin tant temps com ell perquè es passaven el dia resant. Però això no és cert del tot si pensem que les gemanetes, si bé pregaven i resaven, també tenien cura del malalts, del pobres i del orfes, fins al punt que la seva orde era una mena de monestir obert als quatre vents i la situació per a elles havia de ser bastant estressant.
«Doneu-vos una hora de silenci cada dia... tret que tingueu molta feina».
Sembla que amb aquestes noves paraules, el sant començava a ser una mica realista i es feia càrrec de la vida de les pobres monges perquè una hora de silenci o de recolliment al dia és molt de temps quan hi ha tantes coses a fer i les emergències no paren de trucar a la porta. Per això respirem una mica alleugerits pensant que la indulgència del sant, en casos com aquests, recomanaria que amb mitja hora o un quart ja n’hi hauria prou... però no. En aquests casos el consell del sant era: «Doneu-vos una hora de silenci cada dia tret que tingueu molta feina: llavors doneu-vos-en dues» 

 

Sobre... Poema[12]

Enmig d'aclamacions

David diu: Només ell em podia dansar tant d’ell mateix

David, vestit només amb un faldar de lli, saltava amb totes les forces davant el Senyor. Ell i tot el poble acompanyaren l'arca enmig d'aclamacions i la col·locaren al seu lloc dintre el tabernacle que David li havia preparat.

Pau diu: Només ell em podia perseguir tant d’ell mateix

De sobte, cap al migdia, esclatà al voltant meu una gran llum que venia del cel i vaig sentir una veu que em deia: "Saule, per què em persegueixes?" Jo vaig respondre: "Qui sou, Senyor?" Ell em digué: "Jo sóc Jesús, el que tu persegueixes"

El poema diu: Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix

Sempre hi ha un «d’ell» en totes les teves paraules, en totes les accions, en els pensaments i en les estimacions, un «d’ell» que no deixa de parlar i d'estar amb tu ni un sol moment. Aquí, és un lloc molt roent perquè hi ha les dues bandes del món creant-se. Aquí, el cel és immens.  

Sobre... Poema[11]

En caminar

Només ell em podia encaminar tant a ell mateix

Sobre... Poema[10]

En un mateix temps

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Quan la Mare de Déu digué «La meva ànima magnifica el Senyor» al mateix temps també deia les manifestacions o les maneres que la seva ànima s'havia manifestat abans. Totes i cadascuna d'elles glatien vivament en el seu interior quan va dir que la seva ànima magnificava el seu senyor. Per això Maria al mateix temps també va dir:

Trepitja victoriosa, ànima meva
Tinc l'ànima plena d'amargor
De nit et desitjo amb tota l'ànima
La meva ànima celebra 
Amb tota l'ànima implantaré
L’ànima hi descansa
Elevo la meva ànima
La meva ànima reposa
La meva ànima s'enamora
La meva ànima està assedegada
La meva ànima té present el teu pacte, amor de la meva ànima
La meva ànima té viu el pensament
La meva ànima salta de goig
La meva ànima complaguda
La tanta bona sort de la meva ànima
La meva ànima activa com un alè
L’ànima venuda
L'ànima afamada
L'ànima afligida. Sento a l'ànima una tristor de mort: quedeu-vos, vetlleu amb mi. Amén

 

Sobre... Poema[9]

En l'entrada

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

El poema es val d’entrades per donar-se a conèixer. L’entrar-hi és el poema o sense entrar-hi no en sabríem res. No és que sigui important el que s’hi diu, tan sols es tracta que es diu, que no no es diu i que és un interior. El poema és un recipent per evocar l’ànima i, com és sabut, l'ànima tendeix a magnificar el seu senyor. Com si l’ànima no pugués deixar de magnificar-lo perquè tan sols d'aquesta manera té l'oportunitat d'apareixer com a ànima. Pum: de repent tenim l'ànima, abans no la teníem. El poema són les entrades que fem a la nostra ànima:

tristeses,  pors,  planys, victòries, amargors, desitjos, celebracions, implantacions, descansos, elevacions, quietuds, enamoraments, assedegaments, presències, avideses, amors, investigacions, pensaments, vius salts de goig, seduccions, complaences, sorts, traidories, alegries, joies, grans afliccions.

Imaginem un espai fet d'aquestes paraules i de la seva consciència en nosaltres. Quan el poema és reeixit, cada estrofa és una entrada en plenitud en aquestes paraules perquè elles també són entreteniment «d'ell».

 

Sobre... Santa Agnès

Diu
santa Agnès

Diu santa Agnès, avui: «Tinc per espòs Jesús 

que els àngels adoren, i admiren 

la lluna i el sol. M'ha 

donat la fiança 

del seu 

anell i 

m'ha posat la 

corona d'esposa.

Alegreu-vos amb mi, 

feliciteu-me amb vosaltres 

perquè som a l'estança magnífica
dels
sants»

Sobre... Poema[8]

En l'absència

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Ara recordo! El poema ve de quan algú —sant Esteve— veié el cel obert. Sense un fet tan insòlit com aquest no hi hauria poema. El poema arrossega una commoció i un trastorn grans com els del sant. El poema ve del cataclisme d’haver vist el cel obert. El «cel obert» de —sant Esteve— equival a les paraules del poema «només ell em podia entretenir tant d’ell mateix» que ara s'assemblen molt a aquest plany:

Ploreu, dones, ploreu per Saül, que us vestia d'escarlata i de teles fines, i us guarnia d'or els vestits. Ah, com han caigut en ple combat! Germà meu Jonatàs, que tant m'encisaves. Quina pena tinc per tu! El teu amor era més meravellós que el de les enamorades. Ah, com han caigut els valents

El poema ve d’una calamitat i d’un desastre com el de David. Jonatàs, germà meu, que tant m’encisaves! Què més dir? L’absència de Jonatàs és el retard del «només ell em podia entretenir tant d’ell mateix» que també és absència. D’ell, del que sempre tant m'entreté, —santa Agnès— va dir: «Tinc per espòs Jesús que els àngels adoren, i admiren la lluna i el sol. M'ha donat la fiança del seu anell i m'ha posat la corona d'esposa. Alegreu-vos, feliciteu-me perquè som a l'estança magnífica dels sants»

 

Sobre... Poema[7]

En el silenci

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

No sé per què hi dono tantes voltes.
Les coses van anar així.
Hi havia una pintada a l’estació.
Hi havia una fulla de margalló.
Hi havia algú que entrava a la sala.
Hi havia molt silenci en tot això. 

  

Sobre... Poema[6]

En la visita

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Em trobava de visita en un lloc semblant a una llera on percebia perfectament un espai exclusiu destinat a mi des de sempre. Un tros de terra inconfusible que, tot i que podria semblar petit, en realitat era immens. Estava obert per totes bandes i hi podies parlar: «Hola espai. Ets tu! En realitat, espai, tens forma humana, entranyable del tot. En realitat ets el meu amic. Veig que ho inclous tot, fins i tot a mi i, com pots veure, també parlo amb tu. Podria dir de tu que ets l’espai espiritual per excel·lència, si no fos que amb això no dic res. Sant, omnipresent, indubtable, abraçant-se i sostenint-se. Ara et veig millor: “Si el Fill de l'home és amo del repòs, també ho és del retard, fins i tot del seu retard en mi”. Tu ets el teu retard en mi i jo sóc el meu en tu. El retard és la més íntima pertanyença que tinc de tu».

Tot això ho vaig pensar ahir quan la hostessa va fer córrer —zzzmm— les cortines de cop perquè visitar un pis també és visitar un poema. 

Sobre... Poema[5]

En la porta

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

El poema és una porta que diu «Vine, passa i veuràs».
«Veniu i veureu» va dir Jesús un dia i el relat explica que els que eren allà hi anaren, veieren i s'hi quedaren perquè constataren que, efectivament, des de sempre havien estat d'ell i amb ell.
Eren vora les quatre. Feia calor.
«Veniu i veureu perquè jo era la demora meva en vosaltres i per això m'heu reconegut perfectament».
Ells assentiren somrient.

 

Sobre... Poema[4]

En la unció

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

L'endemà, Samuel ungí amb oli el cap de Saül, el besà i li digué: «El Senyor t'ungeix per rei d'Israel, el seu poble: governaràs el poble del Senyor i el salvaràs dels enemics».

Què vol dir ungir? Vol dir que Samuel ungí el cap de Saül mentre Saül ungia les mans de Samuel que l’estaven ungint. 

Tot poema és, conté o parteix d'una unció i té la obligació de donar-ne compte fins l'última explicació. On és la revelació d'aquesta unció? Quines paraules la distingeixen? Jo sóc el retard de mi. Sense elles el poema no seria el que és, no portaria sota el braç la pregunta que el caracteritza ni explicaria la seva raó de ser que no és altre que l'admiració de poder contemplar la seva pertanyença, la seva no solitud. Al poema li ve l'astorament quan sent: Jo sóc el que esperes i el seu retard. De mi ningú no s'escapa. Tu ets l’ungit de mi i jo ho sóc de tu. No podem pensar-nos l’un sense l’altre, estaríem perduts. 

«Ell era l'enlentiment d'ell mateix». La insignificància d’aquest «d’» gairebé inaudible és el motor del poema. És un copet de res —plof!— però de conseqüències còsmiques.

«Mireu l'anyell de Déu». Aquest mínim de és la unció.

 

Sobre... Josep Miró Català, de Vilanova

El cel obert

Avui, mentre veia sortir el sol d'aquesta manera, en Josep anava cap al cel. Descansa en pau.  

Déu meu, crec en vós i per això vull estimar-vos més. Us estimo creient, però, que sou molt més que totes les coses que han dit de vós els savis. Espero veure-us aviat. Perdoneu-me, Senyor, quan arribi al vostre costat.   

—D'un full de la seva llibreta de telèfons—

Gràcies Josep 

Sobre... Juan Ramon Jiménez

Donador

Yo no soy yo / Soy este / que va a mi lado sin yo verlo / que, a veces, voy a ver / y que, a veces, olvido / El que calla, sereno, cuando hablo / el que perdona, dulce, cuando odio / el que pasea por donde no estoy / el que queda en pie cuando yo muera. 

Benvolgut/da ciutadà/na. En resposta a la vostra petició per visitar l'habitatge amb referència BAR-83429, us confirmem que en data 09/01/2018 a les 09:30 hores, es realitzarà la visita a l'habitatge situat al Carrer de JUAN RAMON JIMENEZ 8, 5è2a.

Sobre... Poema[3]

En l'univers

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Si l'arca ve amb nosaltres, ens salvarà / Enviaren gent perquè portessin l'arca de l'aliança del Senyor de l'Univers, que té els querubins per carrossa i dos fills vingueren amb l'arca / Quan l'arca arribà el poble la rebé amb una aclamació tan gran que la terra retrunyia / Els filisteus es preguntaven: «Què deu ser aquesta aclamació tan increïble?» / Quan saberen van exclamar: Ai de nosaltres! Això no s'havia vist mai / La desfeta va ser enorme / Caigueren trenta mil soldats, l'arca de Déu va ser capturada i moriren els dos fills. 

Són paraules extretes del llibre de Samuel. En elles es parla de l'arca.
El «d’ell» que estem parlant d'aquest poema s'hi assembla.
Una arca s’obre. Dins hi ha alguna cosa. Si no s’obrís seria unidemensional com una pedra. Però es pot obrir i el relat diu que dins hi ha una cosa portentosa.
—Per què els israelites no traslladaven directament aquesta cosa portentosa i així s'estalviaven el pes de la capsa?
—Perquè aquesta cosa portentosa s’hagués petrificat. Ja no seria «allò-que-és-dins» de res, ja no seria aquell valuosíssim interior nostre del qual altres vegades hem parlat. Per això es pot dir que és inherent a tota cosa portentosa ser sempre un «dins de». L’arca, el recipient que ella pròpiament és, explica la pertanyença deguda a allò que hi ha dins seu, amb el seu interior. El «d’ell» del poema també, perquè la preposició de indica o el relaciona amb allò que, com en l'arca, hi ha dins totes les paraules que diem.

Sempre hi ha un «d’ell» en totes les teves paraules, en totes les accions, en els pensaments i en les estimacions, un «d’ell» que no deixa de parlar perquè no deixa d'estar amb tu ni un moment. Aquest és un lloc molt roent perquè hi ha les dues bandes del món creant-se. Aquí, el cel és immens.

Aquest és un exercici gramatical de gran volada perquè no es pot dir ni més concisament ni millor ni amb menys paraules. El pur i insonor anar de l’expressió «d’» ens porta directament a ell. No és d’estranyar  la gran aclamació ni que la terra retrunyi perquè, quan aquest «d’ell» —l’Arca— «arribà», vol dir que ja era i que ja venia indisoluble per sempre amb mi.
—Per què aquesta aclamació tan increïble?
—Per haver-ne sabut alguna cosa, pel coneixement, per gaudir-ne, per ser-ne gaudit, perquè «saberen». És diferent saber a no saber. Ara ja saben i això ho canvia tot. Abans no sabien. Això és així, això és tot.
—Per què?
—Perquè era necessari amb la mateixa intensa necessitat que Joan havia de dir-se Joan. Tant això és així i tant això no s’havia vist mai, que la desfeta fou enorme.

Com l'arca ho és «de» —de l'aliança, del Senyor, de l'Univers— així jo d'ell.

L'arca de l'aliança del Senyor de l'Univers, que té els querubins per carrossa

 

Sobre... Poema[2]

En la pertanyença

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

El poema anterior el podria resumir dient
que sempre he estat, doncs, un
algú deutor d'un ell que
sempre ha estat
en funció
seva.
Una pertanyença preverbal que ho és malgrat tot
i molt prèvia a mi. Sempre hi ha en mi aquest
meu «d’ell» que també és seu. Això em
parla tan directament d'ell que
voldria que la conversa
no s'acabés mai.
Qui sap si al llarg del dia no tot són excuses per a
tornar altre cop a la certesa d'aquest lloc «d’ell»
i recordar la pertanyença que sóc, però que no
em pertany. La gramaticalitat amb la que
això se'm dóna és diàfana.
Recordem-la:
Sempre hi ha un «d’ell» en totes les teves paraules, en totes les accions, en els pensaments i en les estimacions, un «d’ell» que no deixa de parlar i d'estar amb tu ni un sol moment. Aquí, és un lloc molt roent perquè hi ha les dues bandes del món creant-se. 

Aquí, el cel és immens.

 

Sobre... Fer-se l'entretingut. Un poema

En la desolació

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Si hagués d’explicar la meva vida començaria amb aquesta frase.
    Perquè, si aquest «ell» és l’entreteniment del tan desitjat «ell mateix»,
vol dir que aquest «ell» ho és tot i que simplement li agrada de fer-se
    l'entretingut. Ell, servint-se d’això, aconsegueix d'arribar fins a mi,
ensenyant-me d'aquesta manera la seva evidència. Qualsevol aclamació
    dels salms serviria per explicar-ho. Per exemple: No us amagueu,
Senyor. Si dic això, en veritat què dic? En primer lloc dic o indico
    amb qui estic parlant. Com puc veure, de la seva existència no en
dubto ja que m'hi estic dirigint. Però al mateix temps dic que aquesta
    opacitat meva també és seva: de qui m’hauria d’amagar, altrament?
Aquest amagar-se seu en mi també és un meu no haver-hi pogut arribar
    mai del tot, un saber-me greu per haver estat tan negat, un no haver-ne
sabut més, un no haver pogut ser-hi a temps. I si dic això, de qui estic
    parlant, sinó d’ell? Ho faig, doncs, a la vista del que tinc a la vista
encara que hagi de dir que no el veig. També la desolació o l’abandó són
    desolació o abandó «de». Amb això descobrim la grandesa d’on,
sense remei, estem ficats: amb ell, en ell, per ell i en la desolació
    i l'abandó d’ell. Ell és l'«enlentiment d'ell mateix» que es dóna
en les imperfeccions que tinc.

 

Sobre... Marie-Josée Baurier Foret

Els camins del cel

En Joan va insistir que, a la imatge del recordatori de la seva mare, es veiés aquella zona de la muntanya una mica més clara perquè era la de la Mare de Déu, a Lourdes. De la Mare de Déu, hi ha una cançó que diu: 

Vostre esguard serè / nostra vida guarda.
Verge que ens teniu / presoners tota hora,
la vostra presó / és plena de joia.
Cantem vostres cims / coronats de glòria
Els camins del cel / trobem a prop vostra.
Recer amorós / on la pau convida
Paradís suau / de l’ànima mia

Algú que em mira amb esguard serè, algú que guarda la meva vida, que és plena de joia, que és recer amorós, que és paradís suau...
He pensat que, de la mateixa manera que aquestes paraules eren aplicables a la meva mare, també ho són per la mare del Joan.
—Per què?
—Perquè ella, la Verge, la Mare de la Vida, ho ha estat abans de totes les mares que porten vida al món.
La mare, doncs, amb la Mare de Déu de Lourdes just damunt del cap, al fons, entre aquelles roques tant… lourdes. Tot això també ho diu la imatge.

 

                                      

Sobre... El coneixement de Déu

He recollit i polit les entrades que porten l'etiqueta «Trinitat» en un pdf com d'altres vegades he fet. Si el voleu veure o us el voleu descarregar podeu fer-ho clicant aquí (11 mb). Aquest és el text de la presentació:  

Presentació

Aquest treball recull algunes entrades del bloc A propòsit del Full Verd escrites en paral·lel a les feines que he anat fent per a mossèn Rovira Belloso en les quals la contemplació de la Trinitat és fonamental. 

Proven de descriure els «cops» amb els quals m’arribaven unes notícies que per a mi eren desconegudes i pretenen fixar els conceptes d’un trajecte espiritual. 

Per explicar l’èmfasi amb el qual de vegades parlo del fet que la Trinitat ens toqui tan d’aprop, al final del recull reprodueixo un text que vaig fer en forma de post scriptum per al llibre La dinàmica de la Trinitat en nosaltres. Les nombroses eines de treball que l’acompanyen —bibliografia, notes, citacions, etc— han fet que aquest llibre hagi esdevingut el vademecum «d’un passeig pels termes persona, relació i processó» que m'ha orientat fins a les portes del gran misteri que és la proximitat de la Trinitat en nosaltres (Pàg. 43). 

Sobre... Sant Esteve

El cel obert

Veig el cel obert. Imaginem per uns moments que sant Esteve hagués sobreviscut a les pedres. La visió del cel igualment hagués romàs en ell. Un no es queda igual després de veure el cel obert. Tota la seva vida hauria seguit veient-lo. Allò que va veure no se li esborraria mai. La imatge seguiria impertèrrita per més canvis de decorat que hi hagués. El paissatge quotidià juntament amb el cel obert. 

Es creen uns circuits, uns canals per on transcorren els fluxes de la vida que sense parar travessen des del pas de peatons fins al cel obert

  
  
   

Sobre... Oriol Junqueras

Des del Gran Riu

Avui, quan he creuat el Passeig de Sant Joan i ha volat la gavina que podeu veure en la imatge, he pensat en Oriol Junqueras. He imaginat els seus desitjos més pregons des de la solitud de la seva cel·la, expressats amb aquestes paraules: 

Déu meu, doneu el vostre dret, doneu la vostra rectitud, que governin amb justícia, que siguin rectes amb els humils.
Que el benestar floreixi als seus dies i mesos i anys abundi la pau, que domini des d'un mar a l'altre, des del Gran Riu fins als Pirineus.
Que li portin obsequis les illes i els nobles li ofereixin presents, que li facin homenatge, que se li sotmeti tothom.
Que salvi els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor, que s'apiadi dels febles, que els salvi de la mort.

Són paraules extretes d'un salm. Coratge

 

Sobre... Un carrer

L'alegria del de dalt

Fa uns dies, baixant per carrer de ca l'Alegre de Dalt, si mirava cap a ponent i a mida que arribava a l'altura dels carrers Balcells, Passeig d'Amunt, Martí, Providència, Legalitat, Encarnació i Sant Lluís podia contemplar el capvespre com la filera inferior de les cinc instantànies que, si les voltejava, obtenia aquest resultat:

 

Veient això, no és d'estranyar que el de dalt estigui alegre

Sobre... Com qui es deleix pels ruixats

He recollit i polit les entrades que porten l'etiqueta «Espera» en un pdf com d'altres vegades he fet. Si el voleu veure o el voleu descarregar podeu fer-ho clicant aquí (document en alta resolució: 41 mb) o aquí (document en baixa resolució: 5,3 mb). Aquest és el text de la presentació:
 

Presentació

Aquest treball parteix de la ficció que poguéssim aïllar el fet d'esperar de l'objecte de l’espera. Així, en aquest temps, la qüestió no seria tant allò que s'espera sinó simplement l'espera per ella mateixa. Aquest temps que transcorreria immòbil en una espera expectant, és el aquí en direm «temps d'espera».
Separat, per tant, d’allò que espera mai no podria anar més enllà de la mateixa espera. No avançaria ni retrocediria de res. Es mantindria i prou. Seria, si voleu, un temps místic o un no-temps que tindria molt de contemplatiu, un temps passiu i vulnerable. Seria impersonal i buit, però també sanejador i ventilat perquè disoldria les ferides que ens fan els nostres temps de cada dia tan implacablement eficaços. Seria un temps simple, un temps de nen, confiat i expectant com el d’un arbre.
Quan diem espera sense objecte ho fem perquè, si diguéssim què esperem, podríem caure en el parany d’unes imatges que, més o menys reeixides, no deixarien de ser projeccions nostres.
Els relats que segueixen vénen de pensar en la possibilitat d'un temps així i en la de submergir-s’hi. Són mirades transversals, una mica superficials i poètiques d’aquests estats basats en moments reals. S'estructuren en unes entrades d'un bloc —A propòsit del Full Verd— i conserven les imatges que les il·lustren, que són com fruits visuals del temps que consideren seriosament —amb tota la seva bellesa, grandesa, patetisme i esplendor— la proposta inicial que ens fa el profeta Isaïes el primer dia d’advent: som com fulles caigudes.
L’Església fixa aquest temps durant els dies previs a Nadal i l’anomena advent. Sembla demanar encaridament la complicitat dels fidels, encoratjant-los que durant aquestes quatre setmanes «inventin» o confeccionin un tipus de temps tan personal com aquest i que és previ a l’esdeveniment que pròpiament serà Nadal. Les paraules del salm 131 descriurien l’atmòsfera que es respiraria en un temps com aquest: 

El meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls. Visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima.

Podríem dir que aquest llibret és un itinerari espiritual que, peregrinant per la paraula «espera», fa algú que anhela Nadal però que ni tan sols gosa de pensar-hi per tal d’assolir un «estat d'espera» prou pur, buit i blanc a fi que Jesús, que és qui realment espera —ell a nosaltres i no nosaltres a ell— ens pugui acollir als seus braços nets de qualsevol altra imatge que no sigui la d’ell mateix.