dijous, 11 de gener del 2018

Sobre... Poema[2]

En la pertanyença

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
El poema anterior el podria resumir dient
que sempre he estat, doncs, un
algú deutor d'un ell que
sempre ha estat
en funció
seva.
Una pertanyença preverbal que ho és malgrat tot
i molt prèvia a mi. Sempre hi ha en mi aquest
meu «d’ell» que també és seu. Això em
parla tan directament d'ell que
voldria que la conversa
no s'acabés mai.
Qui sap si al llarg del dia no tot són excuses per a
tornar altre cop a la certesa d'aquest lloc «d’ell»
i recordar la pertanyença que sóc, però que no
em pertany. La gramaticalitat amb la que
això se'm dóna és diàfana.
Recordem-la:
Sempre hi ha un «d’ell» en totes les teves paraules, en totes les accions, en els pensaments i en les estimacions, un «d’ell» que no deixa de parlar i d'estar amb tu ni un sol moment. Aquí, és un lloc molt roent perquè hi ha les dues bandes del món creant-se. 
Aquí, el cel és immens.