En la desolació
«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»
Si hagués d’explicar la meva vida començaria amb aquesta frase.
Perquè, si aquest «ell» és l’entreteniment del tan desitjat «ell mateix»,
vol dir que aquest «ell» ho és tot i que simplement li agrada de fer-se
l'entretingut. Ell, servint-se d’això, aconsegueix d'arribar fins a mi,
ensenyant-me d'aquesta manera la seva evidència. Qualsevol aclamació
dels salms serviria per explicar-ho. Per exemple: No us amagueu,
Senyor. Si dic això, en veritat què dic? En primer lloc dic o indico
amb qui estic parlant. Com puc veure, de la seva existència no en
dubto ja que m'hi estic dirigint. Però al mateix temps dic que aquesta
opacitat meva també és seva: de qui m’hauria d’amagar, altrament?
Aquest amagar-se seu en mi també és un meu no haver-hi pogut arribar
mai del tot, un saber-me greu per haver estat tan negat, un no haver-ne
sabut més, un no haver pogut ser-hi a temps. I si dic això, de qui estic
parlant, sinó d’ell? Ho faig, doncs, a la vista del que tinc a la vista
encara que hagi de dir que no el veig. També la desolació o l’abandó són
desolació o abandó «de». Amb això descobrim la grandesa d’on,
sense remei, estem ficats: amb ell, en ell, per ell i en la desolació
i l'abandó d’ell. Ell és l'«enlentiment d'ell mateix» que es dóna
en les imperfeccions que tinc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada