dissabte, 16 de gener de 2016

Sobre... El segle segon

Carta a Diognet *
ELS CRISTIANS no són pas distints dels altres homes ni per la terra ni per la parla ni pels costums. No habiten ciutats que siguin només d'ells, no parlen un llenguatge estrany ni menen la seva vida.
           PERQUÈ viuen en ciutats gregues o bàrbares segons la sort que ha correspost a cadascú, i s'adapten al vestit, al menjar, als hàbits i als costums de cada país, però tenen una manera especial de comportar-se que és admirable i, tal com ho reconeix tothom, sorprenent.
           VIUEN EN les seves pàtries, però com si hi fossin forasters. Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya.
           ES CASEN com tothom, com tothom engendren fills, però no exposen els nascuts. Comparteixen la taula, però no el llit. Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps a la terra, però tenen llur ciutadania al cel. Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida estan més enllà de les lleis. Tothom els persegueix, però ells estimen tothom. No els coneixen, i els condemnen. Els maten, però així els donen la vida. Són pobres, i n'enriqueixen molts. Els manca tot, però neden en l'abundància.
           SÓN ULTRATJATS, però en els mateixos ultratges hi ha llur glòria. Els maleeixen, però són declarats justos. Els insulten, però ells beneeixen. Els injurien, però ells honoren. Fan el bé i se'ls castiga com si fossin malfactors; condemnats a mort, se n'alegren com si els fos donada la vida. Els jueus els ataquen com si fossin estrangers, els grecs també els persegueixen; no obstant això, els mateixos que els avorreixen no saben dir el motiu de llur odi. Ho diré breument: el que l'ànima és per al cos, això són els cristians en el món.
           L'ÀNIMA està espargida per tots els membres dels cos; de cristians n'hi ha arreu del món, a totes les ciutats. L'ànima viu en el cos, però no procedeix del cos; els cristians viuen en el món, però no són del món. L'ànima invisible està reclosa en la presó del cos visible; igualment els cristians són coneguts com uns que viuen en el món, però llur culte veritable a Déu és invisible sempre. Déu els ha assenyalat un lloc altíssim i no els és lícit desertar-ne.
(*Diognet va ser el destinatari d'una carta (Carta a Diognet) de finals del s. II o de principis del s. III d. C. que ha arribat fins a nosaltres, d'autor desconegut. Del text es dedueix que Diognet era un personatge no cristià, culte, d'alt nivell social i interessat a conèixer el cristianisme. Com d'altres textos dels primers cristians, aquesta carta busca d'exposar de manera entenedora per als no cristians alguns aspectes notables del pensament cristià. I, alhora, busca també punts de contacte amb el pensament greco-llatí del moment per tal de mostrar que la fe cristiana és raonable i que pot confrontar-se amb la reflexió filosòfica coetània.