dimecres, 6 de gener del 2016

Sobre... L'homenatge sempre pendent

Llavors s'adonaren 
Una cosa és un naixement i una altra és adonar-te que algú hagi nascut. Una cosa són els tràfecs de la clínica, les visites, els regals, els enrenous i l’altre és que, a còpia de començar a tenir en braços «allò» que ha nascut vagis prenent consciència de la magnitud del fet. Com que la magnitud sol ser tan gran ho resolem posant-li un nom a «això» que ha nascut. N’hi diem Marta, Núria o Jesús... però sabem perfectament que és molt més que un nom. Que aquesta magnitud sigui tan gran és perquè augmenta dia a dia. Per això diem que els pares mai estem a l’alçada d’«allò» que ha esdevingut. Efectivament, sempre estem aprenent a ser-ne conscients. I no és fàcil perquè «allò» que ha passat encara està passant. El sobresalt de l'adonar-se'n sempre és gran. Veure com creix! Dia a dia!
Com que la bellesa de l’espectacle depassa qualsevol intent de descripció —efectivament, «allò» que creix i que es «vida-vivint» no necessita ser descrit— per això d’aquest dia se'n fa una festa: l’Epifania, els Reis 
ἐπιφάνεια: aparèixer, compareixer, veure’s, mostrar-se, sortir a la llum, a la superfície. Altres paraules que venen de φαινεῖν són: fase, fenòmen, fantasia, fenotip o diàfan
«Diàfan», exacte. Com «allò» que dèiem. Com avui. 
Llavors s'adonaren que l'estrella que havien vist aixecar-se anava davant d'ells fins que s'aturà sobre el lloc on hi havia el nen. La seva alegria en veure allà l'estrella va ser immensa. Entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra Mt 2
 
Gràcies