dijous, 7 de gener de 2016

Sobre... La inspiració

El que ens fa intel·ligents
Quan era poeta em preocupava el tema de la inspiració. Tothom en tenia o sabia on era o com s’aconseguia excepte jo. Tots en parlaven amb familiaritat i em preguntava si era una cosa molt amagada o només per a experts. Era tan fàcil com feien veure?
Però si dic «Déu inspira» el problema desapareix. Si ara algú em preguntés què és la inspiració li diria: «La inspiració és “Déu inspira”» perquè tan sols ell pot fer-ho i perquè la inspiració com a substantiu no existeix. És un verb conjugant-se o no és res. Déu inspira com a mímesi d'aquell primer dia que donà alè a totes les coses: a mi també. Aνεμος vol dir vent però també vol dir ànima, [nfs] buf, inspiració, alè [nfh] o nas ['nf]. Si l’ànima és l’alè de vida, si la respiració és la prova que sóc viu, la inspiració és Déu mateix parlant. Sant Joan ho explica així: 
Aquells que confessen* Jesús, és Déu qui els inspira però aquells que no el coneixen no els inspira 1Jo 3
Déu inspira els qui el coneixen perquè parlin amb inspiració: 
Senyor, ens vau infondre el buf de vida i ens convertíreu en vius
Senyor, al bufec del vostre alè s'han apilat les aigües
Senyor, en sis dies vau fer el cel i la terra, i el setè recobràreu l'alè
Senyor, confio el meu alè a les vostres mans
Senyor, heu fet el cel amb la paraula, amb l'alè heu creat l'estelada
Senyor, m'heu infós vida i amor i vetlleu pel meu alè
Senyor, el que ens fa intel·ligents és el vostre alè
Senyor, no som amos de l’alè de la nostra vida, no podem retenir-lo
Senyor, tan sols en la saviesa s'expressa la lloança, perquè sou vós                mateix qui la inspireu
 
(*) Queda pendent explicar què diem quan diem «confessar Jesús»