Montblanc, 1846
Sant Antoni Maria Claret va començar una missió el dos d'abril i s'hi va estar dotze dies. Va fer divuit sermons al poble, nou a clergues, tres a monges i un als presos.
- L’avi Josep ens explicava del seu pare —el nostre besavi Geroni— que un dia es va creuar amb el pare Claret al Pont Vell, al Raval de Santa Anna. Venia de fer un sermó i anava amb la sotana estripada i bruta de pols no precisament d’haver simplement caigut sinó com si en una brega, entre forcejaments i estrebades hagués anat a parar a terra. Portava el coll fora de lloc, anava despentinat amb la birreta xafada a una mà i a l’altra la borla que li havia caigut. Quan el nostre besavi el veié va córrer per ajudar-lo i li va preguntar: «Qué us ha passat?» Espolsant-se una mica la roba, sant Antoni li respongué: «Vinc de barallar-me amb el dimoni».
- Aquesta anècdota fou poc o molt possible pel que fa als personatges, al temps i al lloc on va passar. Ens l'explicaven de petits quan la pregunta era si el dimoni existia o no «de veritat».
- Diem: Prendre les ales de l'aurora o Avançar sobre les ales dels vents o Trobar refugi o ser feliç sota les ales d’algú. També diem Les paraules tenen ales: Éπεα πτερόεντα (paraules alades), Verba volent (les paraules volen).
- Quan diem això estaríem tractant la paraula d’«ésser amb entitat pròpia». En dir-ho no faríem cap metàfora. És, seria així. No hi hauria cap «pas» de la metàfora fins a l’ésser de la paraula. «La paraula seria viva i actuaria»... realment!
- Què vol dir «realment»? Això no ho entendrem si no és amb els ulls de nen que encara conservem de quan érem petits. Un nen encara ho sap tot, un nen encara és molt aprop del paradís d'on ve. Sense pensar ni en si sant Antoni va caure o si es va barallar amb algú que el robava o si els responsables van ser alguns que se'n volien mofar, un nen pren al peu de la lletra el «vinc de barallar-me amb el dimoni». El nen té accés a «la» informació saltant àgilment per l’espessa selva de les informacions. «La paraula s’encarna»: si és realment així la paraula pot perfectament portar ales o tenir peus i mans: com l’aurora.
- La lectura de la Bíblia s’hauria de fer amb aquests criteris: literalment del tot. Més que els tresors de bellesa que hi descobriríem entendríem l’abast d'allò que diem quan diem «La paraula s’ha encarnat» que és el mateix que dir «Jesús».
1 comentari:
Gràcies, Santi. Entenc molt bé el que dius i m'agrada rellegir-ho. Més encara compartint avi amb tu.
A tots ens enriqueixen els comentaris que escoltem o llegim sobre els Evangelis o la Bíblia. També en aquests comentaris, sovint amb interpretacions diverses, l'Esperit Sant ens parla. Alguna vegada m'ha dolgut l'actitud de qui voldria explicar-ho tot humanament, com justificant tots els prodigis amb explicacions naturals. També procuro entendre i aprendre amb aquestes explicacions que, en últim terme, el que fan és reclamar l'atenció a les persones des de la realitat, tocant de peus a terra. Però si ens quedem tan sols amb aquestes explicacions correm el risc de perdre l'essencial, que -tothom ho sap- és invisible (2n Reis 6, 8-23)
Publica un comentari a l'entrada