divendres, 16 de setembre de 2016

Sobre... La llàstima

Etc


Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'aquesta vida, som els qui fem més llàstima de tots els homes 1C15
Som els qui fem més llàstima de tots els homes. Això és valent. Cal deixar entrar en nosaltres totes les possibilitats, fins i tot les més negatives per esgarrifoses que siguin. Cal arribar sempre al límit, al més amagat dels nostres pensaments i ho hem de fer sense por, confiats i contents perquè només així podrem rebre la unció de la veritat. També aquí som parlats pel Senyor perquè si bé és veritat que segons el món de fet ja som els qui fem més llàstima de tots els homes —«fins ara hem estat com les escombraries del món», diu sant Pau en un altre lloc— també és veritat que som els més feliços segons Déu però no ho som en absolut per no tenir la nostra esperança posada on la tenim. Cal no tenir por dels pensaments pitjors com per exemple que la nostra predicació no tingui cap fonament i la vostra fe tampoc, que fóssim testimonis mentiders de Déu, que la nostra fe no tingui objecte o que els qui han mort creient, estiguin perduts, etc. Us imagineu? 
Hem d'obrir de bat a bat les finestres de casa nostra i deixar que entrin tots els vents en les respiracions del nostre cor perquè... qui ens separarà de l'amor de Crist? La tribulació, l'angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, la mort violenta, etc? Ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar de l'amor de Déu.