Ara
Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau com li havíeu promès. Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles; llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel, el vostre poble. Lc 2
«Ara». Simeó, des de l’ara de quan va parlar parlava d’un ara que era el seu ara d’alehores però que també era un ara d’abans i de després: parlava de l'ara absolut, present i lluminós que acabava de veure. Es podria dir que Simeó va desaparèixer en aquest ara i que tota la resta de coses per a ell deixà d'existir.
Nosaltres també tenim un ara gran com aquest. No és un ara en el qual tinguem «moltes coses a fer ara mateix». És un ara sense presses. Tenim un ara ple, la plenitud d'un «ara mateix». Un ara terriblement viu i candent que és tan del tot que no hi caben ni paraules. Tenim un ara actualíssim molt a prop nostre que ens espera. Solament en un ara tan absolut com aquest els nostres ulls podran veure l’absolut on ara són i que els inclou.
—I com es fa per tenir un ara com aquest?
—Trinitàriament.
Simeo acabava de veure el mateix que va veure sant Pau: « a) la gràcia de Jesucrist, el Senyor, b) l'amor de Déu i c) la comunió de l'Esperit Sant 2C13»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada