dissabte, 18 de febrer de 2017

Sobre... Les relacions d'inseparabilitat

No són cap joc 
Feu clic aquí i si us hi fixeu bé veureu que la imatge és transparent. Això vol dir que els tres personatges es miren veient-se a ells mateixos transparentment. Jesús es veu a ell mateix perquè no veu al Pare que és a la seva esquena. Tan sols en la transparència d’aquest veure’s a ell mateix Jesús pot veure el pare. En entrar a ell mateix per veure’s, entra a veure (o millor: «diu veure») el pare. 
Veure’s a ell mateix vol dir veure’s de veritat, sense res que enterboleixi res i per això, perquè veu la veritat completa, també veu el pare a qui no veu. Podríem dir que veu la globalitat perquè veu l’invisible. En la globalitat hi ha d'haver un pare i un Jesús i un nosaltres i un tot de manera inseparable. No seria globalitat si hi faltés algú. Jesús mira amb uns ulls que veuen el pare a qui no veuen. 
Creure, diu sant Pau, és posseir anticipadament els béns que esperem, és conèixer per endavant allò que encara no veiem
—Per què veu o hi veu o es veu o ens veu?  —Perquè irradia del pare o perquè irradia pel pare o perquè irradia pare o, millor, perquè «diu pare». 
Podríem dir: «El pare el sosté» però com que és inimaginable el pare sense Jesús, ens preguntem qui sosté a qui. Així, el pare és sostingut pel fill a qui ell també sosté. Són imprescindibles. Són la imprescindibilitat personificada, encarnada. Les mans es fonen. Les mans en creu i amb sang pujant suaument i les mans del darrera en davallada suau.
El tall i la sang de la llançada a l’esquerra i el mantell del pare al voltant de la corona són de color vermell. 
En relació amb el rostre del pare, el rostre de Jesús somriu.  
Jo els veig als tres i els tres em veuen a mi però Jesús no veu el pare. Veure-hi de veritat vol dir una suma de mirades: ell que es veu a si mateix i ho veu tot i veu el tot, i ells són jo veient-los.  
El seguit d’entrades i de sortides que ha de fer la mirada per aquesta la imatge l’encenen fins a fer-la candent i lluminosa com un vitrall perquè tots tres em venen com em ve lluminosament la llum d'un vitrall qual el miro i d'aquesta llum resplendent en diem amor.
Si em desplaço cap a la dreta o cap a l’esquerra ells em segueixen mirant sempre amb la gran sobrietat que desprèn l'amor absolut mentre jo els miro a ells com si formés part dels jocs del quadre que l’habilitat de l’artista va tenir molta cura d’advertir-nos que no són cap joc. 
Allò que l’espectador veu és el veure’s de la imatge a ella mateixa però que també veu a qui la mira. Si la imatge es veu a ella mateixa és perquè és viva i perquè els personatges de la imatge també es veuen a ells mateixos i són vius. Si es veuen a ells mateixos i són vius és perquè nosaltres també ens hem vist a nosaltres mateixos quan els hem vist a ells totalment.  
Podria ser que al segle catorze es veiessin les coses d'aquesta manera?
—Més imatges, aquí—