Sobre... La Trinitat, 2

Nicolò Semitecolo, c. 1370 Padova, Museo Diocesano

Una coloma anomenada paraula 

Parlar de la Trinitat és parlar de Déu  

De Déu no se’n pot parlar però de la Trinitat sí  

La Trinitat, doncs, és la possibilitat de parlar de Déu  

De la Trinitat, però, no tindria sentit parlar-ne si no fos per la seva encarnació en nosaltres 

Parlem d’una trinitat en nosaltres que és prèvia a nosaltres 

Una unitat és muda, cega, sorda i sola, en canvi una dualitat o una trinitat, no

L’algú altre d’aquesta dualitat o d’aquesta trinitat dóna molt que pensar 

Per exemple: percebo que hi ha algú darrera meu. Tot i no veure’l sento com els seus braços em sostenen. De no ser-hi ja m’hauria desplomat. Això és així. És la primera constatació seriosa que faig de no estar sol. Algú em sosté: algú que em coneix bé perquè m'agafa bé i que m’escolta, però també jo que per fi escolto i sento algú 

Per això puc parlar de les meves relacions amb ell o de les seves relacions amb mi. Això també és molt així 

El nom que més escauria a qui em sosté d’aquesta manera és el de pare 

Ell és abans que jo, sempre. Sempre és el meu pare i això vol dir que sóc fill seu 

Aquell que noto que és a la meva esquena, aquell que per més que m’hi esforci no podré veure mai, d'aquell a qui percebo com em sosté en dic pare perquè és qui em pot conèixer millor 

Si penso en ell d’aquesta manera és perquè em sembla la millor manera de dir allò que d’ell percebo en mi  

Es podria dir res d’aquesta percepció o de la relació que es dóna? 

Podria dir per exemple: el pare ja estimarà el seu fill molt abans de ser engendrat però també sense veure’l ja l’estimava en el futur 

El pare té orelles per escoltar allò que d'ell parlen les meves entranyes 

Tan sols ell i jo sentim en un lloc indeterminat entre el coll i el cap l’esbategament de les ales d'una coloma anomenada paraula