dilluns, 20 de juny de 2016

Sobre... Joan Obach i Tuca

Hola Joan

Ahir vaig estar amb en Joan Lluís i mentre preníem cafè et vàrem recordar. Encara m'arriben ressons de la recent excursió a Lleida. Màrius Torres en un dels seus primers poemes —1937— escriu:
Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt / per sempre igual i tensa i que el destí no em pugui arrencar, decebut,  / sinó una sola nota, invariable, immensa. Una nota molt greu i molt constant. Vençut no sigui mai el clau que tiba i que defensa la viva pulcritud / de la vibració d'una corda ben tensa.  
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda / que vibra malament! Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent, àtona, corrompuda, corda desafinada, la meva ànima ment. / Quants cops l'hauria volgut muda / per no sentir la música falsa del seu accent!  
Senyor, ¿Tu no voldries / reblar les torques dels meus extrems afeblits perquè mai no s'afluixin les meves melodies? Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, / i cantar sempre igual, ignorant les follies, els dalers, els neguits, / el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…  / Jo vull ésser com tu, o corda que diries que sempre et polsen uns mateixos dits. 
El poema em sembla una bona descripció de l'esperit d'un neuròleg. Em sembla bona perquè entre altres virtuts em sembla humil —Senyor, ¿Tu no voldries...—. La seva corda, la corda de l'ànima del teu pare, ja és per sempre igual i tensa. La corda de la seva ànima descansa, reposa
L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor is 11
Una abraçada

1 comentari:

Mingu ha dit...

He volgut entendre que l'esperit que descriu el poema és semblant al d'un neuròleg... estimat... que mai va afluixar les seves melodies. Què deu fer el Josep Maria? Fa temps que no sé res d'ell!