Quan vem sortir de casa
i vem travessar el semàfor
veiérem un avió
i aquesta rajola
mentre percebíem l'olor de les acàcies
i la dels til·lers
a l'Avinguda Gaudí. Vaig pensar que la fragàcia venia d’alguna botiga però no, era massa encerclant, autèntica i absorvent. Un hi estava del tot en aquest aroma i no només la respirava, un desapareixia per passar a viure en aquest perfum, el dels til·lers. Sembla estrany. Mira que els arribem a torturar als arbres però malgrat tot ells segueixen fent-nos fidelment grans regals com aquest. I ho fan cada any i nosaltres cada any ens n’oblidem. La gent d’aquí viu en el perfum. Aquests dies no els cal ni menjar. Per què aquest devessall de coses tan bones? Per què aquesta donació després del que els fem? Per lògica haurien de respondre'ns amb la nostra mateixa moneda. Crist també porta les nostres malalties, ens descarrega dels nostres dolors. Per això només podem donar gràcies, va dir el Josep
2 comentaris:
M'ha agradat la teva crònica. Quan fem quilòmetres anant a buscar paisatges bonics em sento injust amb tantes persones que han de viure tancats en paisatges urbans. Però després recordo aquelles paraules: "és l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res"
Podem ser una mica arbres i canviar a poc a poc al pas dels dies
Publica un comentari a l'entrada