dilluns, 13 de juny de 2016

Sobre... Portes invisibles

Lleida: les portes de la Misericòrdia
Amb les portes d'una església passa el mateix que amb l'Evangeli de sant Joan on un té constantment la sensació de que «ja hi som». 
—Però ¿com pot ser que haguem arribat si encara estem de camí, com és que sant Joan ens posa en el camí de Jesús al mateix temps que ens dóna la convicció que ja hi hem arribat?  
—Perquè aquestes paraules estan escollides de tal manera que semblen paraules pures d’Encarnació. A la vegada que fan referència a coses de la terra —el vi, el pa, l’aigua, la llum, el pastor, el cep, la xarxa— indiquen una direcció i assenyalen el seu terme que és Jesús present i revelant-se. 
L’exemple més clar: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres». Subjecte: la Paraula. Complements: s’ha fet home, s’ha fet pa, s’ha fet vi, s’ha fet llum, s’ha fet companyia, s'ha fet porta, s’ha fet encontre, s’ha fet mans travessades i s’ha fet camí i terme del camí a la vegada. 
Com puc dir que «entro» a l'església? No havíem quedat que des de sempre —des de l'origen, des del bateig— ja sóc dins? I quan surto ¿com puc dir als parroquians «fins demà»? «Entro, surto, sóc dins»... en què quedem?
Hi ha moltes maneres de travessar el llindar d'una porta, hi ha molts tipus de portes i algunes són invisibles com la que veieu: es tracta de la porta de la Misericòrdia 
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. Ap 3

1 comentari:

Mingu ha dit...

Una bona i bonica explicació de les "porta de la misericòrdia". Gràcies, Santi

Com que és la segona entrada que parla de Lleida, aprofito per deixar una poesia de la que vaig prendre nota. (Per als de Lleida és tan coneguda com el plou i fa sol)

Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aqueslls camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

Màrius Torres, 12 de juny del 1939 (fa 77 anys justos)