dimecres, 8 de juny de 2016

Sobre... L’enigma de la condició humana

Com el Pare: igualment
Sant Pere en la seva primera carta explica breument quin és, com actua i per què l’Església és el nexe d’unió de Déu amb nosaltres: perquè l’Església és la portadora de la Bona Notícia.
Els profetes es preguntaven a quins moments es referia l'Esperit de Crist que tenien en ells. Déu els havia revelat que allò que els confiava no anava destinat a ells, sinó a vosaltres. Ara, doncs, us ho han anunciat els qui us han dut la Bona Nova, guiats per l'Esperit Sant enviat des del cel. 1 Pe 1
Jo puc portar un pot de llet. El fet de portar-lo, però, no em marca. En canvi si porto la bondat de Crist, alto, això sí que marca. L’Església porta l’Evangeli i l’Evangeli marca l’Església fins al punt que tota ella esdevé aquesta bona notícia. 
A una missa solemne, per exemple, se sol portar el llibre del Nou Testament alçat per damunt dels caps, tot encensant-lo, fins al faristol i després de la lectura de l'Evangeli es retira amb la mateixa solemnitat i en processó perquè, efectivament, l’Església porta, està afaiçonada i és guiada per paraules com aquestes:
El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria que ha rebut com a Fill únic del Pare. Jo 1
L’Església és el punt de contacte entre l’home i Déu quan aquest mateix home entra i és acollit com a poble de Déu reunit en la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit i la bona notícia d’aquesta reunió és l’autorevelació de Déu. 
Déu assegura que a aquesta «multitud aplegada conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» que és l’Església mai li faltarà la seva paraula per oferir-la en unció a cada un dels seus fidels i això vol dir que tots tenim accés a aquesta autorevelació, que ningú no queda exclòs de la seva abundància que s’ha acomplert en plenitud perquè s’ha fet carn, és a dir s’ha fet home i ens ha ungit amb l’Evangeli que ella, és fent d’aquesta manera que només ens poguem comprendre a nosaltres mateixos en l’acolliment del Verb 
La Constitució Lumen Gentium relata amb concisició els passos d’aquesta Revelació que ens ve del Pare 
Acomplerta l’obra que el Pare va encomanar al Fill aquí a la terra, fou enviat l’Esperit Sant el dia de la Pentecosta perquè santifiqués incessantment l’Església i així els creients tinguessin accés al Pare per mitjà del Crist en un sol Esperit. És Ell l’Esperit de la vida, la font d’aigua que brollarà fins a la vida eterna, pel qual el Pare vivifica els homes, morts pel pecat, fins que ressusciti en el Crist els seus cossos mortals. L’Esperit habita en l’Església i en el cor dels fidels com en un temple, hi prega i dóna testimoniatge de l’adopció com a fills de Déu. Ell guia l’Església vers la veritat completa, unifica en la comunió i el ministeri i, amb diversos dons jeràrquics i carismàtics, la instrueix i la dirigeix, embellint-la amb els seus fruits. La rejoveneix amb la força de l’Evangeli, la renova constantment i la condueix a la unió consumada amb el seu Espòs. Perquè l’Esperit i l’Esposa diuen al Senyor Jesús: «Vine!». Així es manifesta tota l’Església com una multitud aplegada «conformement a la unitat del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant». Constitució dogmàtica sobre l’Església.Lumen Gentium, punt 4. Concili Vaticà II 
Aquestes paraules parlen de la relació que hi ha entre l’Església i la Trinitat i entre l’Església i el món. Per què aquesta relació? Perquè l’Església és de Crist, no és d’aquest món i justament perquè és de Crist és d’aquest món. 
L’Església no és cap organització. És un misteri amagat que procedeix directament del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. L’Església tot i ser una realitat d’aquest temps nostre també està en el principi i en la fi de tots els temps arrelada en un temps en el qual encara no hi havia temps. Per nosaltres el temps és necessari perquè el temps i la contingència van junts. El temps li és propi a la contingència però aquest principi i aquesta fi que ja trepitja l’Església són propis d’una altra categoria de coses en la qual les paraules s’encarnen i aquesta és la gran innovació de sant Joan: 
El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres Jo 1
La gran innovació de sant Joan és que una realitat d’aquest temps estigui tan relligada o fosa del tot amb el principi i amb la fi no dels temps sinó de l’eternitat de Déu. L’Església viu aquest u de juny de dos-mil setze que som avui, però aquesta Església contingent està arrelada al mateix temps en el principi etern de Déu. En el principi existeix el verb i el verb és Déu i el verb es fa carn i el verb existeix en la fi. L’Església és allò que a la fi dels temps serà el seguici del ressucitat.
Diu l'Escriptura: Va pujar a les altures, s'endugué un seguici de captius, va repartir dons als homes. Ef 4
Hem de tenir ben clar que aquesta nostra Església del temps és la mateixa Església del principi i de la fi perquè només així la volta de campana podrà ser completa i només així podrem entendre alguna cosa. 
Per assolir aquest «més que temps» que implica donar aquesta volta de campana l’Església se serveix sense descans dels cinc discursos de sant Mateu que hem parlat en el capítol anterior i així podem veure com amb el primer bloc d’ensenyaments —«Les benaurances»,cc. 5-7—, l’Església és impulsada a la semblança espiritual amb Jesús. Amb el segon —«La comunitat cristiana», c. 10— s’apropa a la mediació que incessantment Déu ens envia: «Qui us acull a vosaltres, a mi m'acull, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat». Amb el tercer —«Les paràboles», c. 13— és inspirada a parlar amb llenguatge humà i diví a la vegada. Amb el quart —«El discurs a l’Església» cc. 17-18— aprèn a donar trascendència a les coses intrascendents i amb el cinquè —«El discurs escatològic», cc. 24-25— explica la fi dels temps però no des del punt de vista del món perquè la fi verdadera només és la nostra fi amb el ressucitat: «Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que us tenia preparat des de la creació del món». 
L’Església «porta» els Evangelis amb aquests cinc motors que són el mateix Evangeli, com els relats de la Passió són l’Evangeli i com l’arrelament trinitari també és Evangeli. L’Església porta però també impulsa i envia perquè ella és des de sempre la impulsada i la enviada. Per què? Perquè és just en l’acte d’enviament on hi ha la participació, la semblança i la identitat amb la Trinitat. 
—Oh Senyor ¿per què has dit «com el Pare m’ha enviat a mi, jo us envio a vosaltres»? Per què aquestes paraules? Les més fàcils de dir, les més difícils de verificar. Oh Senyor ¿per què ens has fet Església? 
Ell els tornà a dir: --Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Jn 20
Fixem-nos com d’aquest «el Pare m’ha enviat a mi» es desprèn una identitat. El Pare envia al que és idèntic al Pare. De les paraules que segueixen després podríem deduir que Crist envia als qui tan sols se li assemblen però que no li són idèntics. El temps i la contingència fan que ens haguem de mirar totes aquestes coses reflectides o descomposades com ho fa la llum quan travessa un prisma perquè estem tractant del bé suprem però amb la possibilitat encara del mal. Estem parlant del bé suprem que és la unió amb Crist però aquesta unió és tan fràgil que sovint es trenca. És la Gràcia però també és el pecat. 
A partir d’això podríem escriure rius de tinta perquè així com Jesús i el Pare són idèntics sembla que hi hagi d’haver un núvol de distància entre Crist i nosaltres i això no és així de cap manera i aquest és el repte de l’Església: ensenyar que la proximitat de Crist amb nosaltres és molt més forta que qualsevol núvol o qualsevol prisma perquè les paraules de Jesús són taxatives quan diu: «de la mateixa manera». Són tan categòriques perquè provenen d’una comunió prèvia que ell ja té amb nosaltres quan les diu, i això és el que ens fa ser una sola cosa amb Jesús exactament com ell ho és amb el Pare. Mai no serem prou conscients de fins a quin punt Jesús és prop de nosaltres. 
La grandesa i la trascendència del que estem parlant la podem veure en alguns versets de l’evangeli de sant Joan que va quedar trasbalsat o il·luminat per la idea d’aquesta fusió tan viva de Déu amb nosaltres:
Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres. Jn 17 
Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres. Jn 17 
Si guardeu els meus manaments, us mantindreu en el meu amor, tal com jo guardo els manaments del meu Pare i em mantinc en el seu amor. Jn 15 
Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor. Jn 15 
Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi, tal com el Pare em coneix, i jo conec el Pare. Jn 14 
Felip, encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que et mostri el Pare?. Jn 10 
Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els dóna la vida, també el Fill dóna la vida a qui vol. Jn 5
Per parlar encara del misteri d’amor infinit que és el coneixement que Déu ens té, acabarem amb un fragment del punt sisè de l’exhortació Verbum Domini de Benet XVI tot ell ple de la mateixa lluminositat i alegria que les paraules de sant Joan: 
La novetat de la revelació bíblica consisteix en el fet que Déu es dóna a conèixer en el diàleg que vol tenir amb nosaltres. La Constitució dogmàtica Dei Verbum havia expressat aquesta realitat reconeixent que «el Déu invisible, per l’abundància de la seva caritat s’adreça als homes com a amics i conviu amb ells a fi de convidar-los i d’acollir-los en la seva convivència». Això no obstant, per a comprendre en la seva profunditat el missatge del Pròleg de sant Joan, no podem quedar-nos en la constatació que Déu se’ns comunica amorosament. En realitat, el Verb de Déu, per qui «tot ha vingut a l’existència» i que «s’ha fet carn», és el mateix que «al principi existia». Encara que es pot advertir aquí una al·lusió al començament del llibre del Gènesi, en realitat ens trobem davant d’un principi de caràcter absolut en què se’ns narra la vida íntima de Déu. El Pròleg de Joan ens situa davant el fet que el Logos existeix realment des de sempre i que, des de sempre, ell mateix és Déu. Així doncs, no hi ha hagut mai en Déu un temps en què no existís el Logos. El qui és la Paraula ja existia abans de la creació. Per tant, en el cor de la vida divina hi ha la comunió, el do absolut. «Déu és amor», diu el mateix Apòstol en un altre lloc, indicant «la imatge cristiana de Déu i també la imatge consegüent de l’home i del seu camí». Déu se’ns dóna a conèixer com a misteri d’amor infinit en el qual el Pare expressa des de l’eternitat la seva Paraula en l’Esperit Sant. Per això la Paraula que des del principi és al costat de Déu i és Déu, ens revela Déu mateix en el diàleg d’amor de les Persones divines i ens convida a participar-hi. Així doncs, creats a imatge i semblança de Déu amor, només podem comprendre’ns a nosaltres mateixos en l’acolliment del Verb i en la docilitat a l’obra de l’Esperit Sant. L’enigma de la condició humana s’aclareix definitivament a la llum de la Revelació realitzada pel Verb diví.