dijous, 18 de juny de 2015

Sobre... Vincular

«El Senyor recorda sempre l’aliança» han cantat els monjos avui fora de guió. 
Recorda que el Senyor, el teu Déu, t'ha beneït en tot el que has emprès. Ha vetllat per tu mentre has caminat per aquest desert immens. Durant aquests quaranta anys, el Senyor, el teu Déu, ha estat sempre amb tu i no t'ha mancat res [Dt 2,7]
Quina manera de dir-ho! De dir: «És amb nosaltres, és amb mi». Quina manera de parlar del vincle vivent o rabent d’aquesta aliança. En aquest sentit, la paraula vincle sembla que tingui alguna cosa d’objecte, sembla que es pugui arribar a tocar. Quan un diu «vincle» i quan el vincle és entranyable, absolut o sense escletxes com en aquest cas, s’arriba a notar en el més pregon de les entranyes —a tot el ser— foses «entranyablement» com ja estaven abans en aquest mateix vincle, en aquesta presa o en aquest rapte —el sagrat cor, el sant ventre— l’experimentació i la consciència del qual és un fet prou trasbalsador com per ser molt més que un argument. Aquí podríem parlar de l’amor que ens té Déu, de com «ens pren» o millor: de com ens embolcalla, ens protegeix i com les seves ales ens aixopluguen. Tota la nostra circulació —els nostres circuits— passa a formar part d’aquesta fosa. Estar-hi amatent o en adoració les vint-i-quatre hores del dia —«tota la vida»[Lc 1]— seria l’ideal. Però Jesús ens avisa: la nit que vaig passar pregant amb el Pare es va acabar i vingué el dia. Així, ens dóna aquesta fórmula: «De dia, disminuïu la vostra marxa, reduïu el vostre pas, estigueu més aviat molt quiets, sigueu més aviat molt lents. Empetitiu el vostre llenguatge fins que arribeu a dir només: “Abbà”. Desafieu-ho tot en nom d'això i, així tot el dia amb aquesta única paraula a la boca. No tingueu por. Us arribarà una lògica molt poderosa que us donarà i dirà a cada moment allò que heu de dir i el tracte que necessitareu i que donareu. Us ho garanteixo: la vostra felicitat serà completa, la vostra alegria també. Tothom serà el vostre germà. I tot això perquè haureu arribat al moll de l’os del que fa el cas i que havíeu buscat durant tant de temps. Us haureu fos, us haureu vinculat del tot amb la vida... que sóc jo. Haureu passat tot un dia —i quin dia!— amb mi»