dijous, 4 de juny de 2015

Sobre... Témer

Finalment la setmana passada em van fer la «temuda pregunta» 

I era «temuda» perquè sabia que un dia o altre algú me la faria però també per la simplicitat de les paraules amb que va ser formulada com tot allò que es diu pel broc gros: 
—Com és que has tornat a l’Església? 
Em van passar pel cap unes quantes respostes totes elles, però, massa llargues d’explicar. La primera: parlar de la «paràbola del fill pròdig». La segona: embrancar-me en si el verb «tornar» era el més adequat: des de que em batejar que no n’havia «sortit»! La tercera: contestar amb una altra pregunta: «—Què entens tu per “Església”?». Però em vaig recordar de les paraules de l’evangelista Marc: 
«Plantegeu malament la qüestió. Desconeixeu el poder de Déu. Desconeixeu l’Escriptura. Desconeixeu que no és Déu de morts, sinó de vius. Per tant aneu errats» 
Finalment, doncs, vaig contestar això: 
—El qui porta de la mort a la vida és aquí, és amb mi. Com pot ser que tu no el vegis? Ell vol, ell ho vol, ell em vol i jo hi estic obligat: aquesta és la situació. Un dia em va dir: «T’he atret» i jo li vaig contestar: «T’he seguit. No ho he impedit». Això és tot. Només això
(No publicat) 

1 comentari:

Mingu ha dit...

Ens anem fent grans i, gràcies a Déu, anem perdent la vergonya. Cada vegada més poca-vergonyes! :) Al món, sembla que abans de dir: «això m'agrada, això és veritat», primer haguem de mirar a dreta i esquerra, no fos el cas que aquella veritat que ens ha captivat estigués mal vista. Serem capaços de deixar-nos enamorar sense demanar permís, com quan vam conèixer el nostre primer amor? Avui ens llegien un pedaç de la segona carta als corintis que m'ha fet pensar amb tu, Santi:

«No és que ens refiem de nosaltres mateixos, com si fóssim capaços de fer res pel nostre compte: tot el que podem fer ve de Déu; ell ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l'Esperit. Perquè la lletra mata, però l'Esperit dóna vida.»

(…)

«Tenint, doncs, una esperança com aquesta, podem parlar obertament, sense haver de posar-nos cap vel a la cara, com ho feia Moisès, perquè els israelites no veiessin la fi d'una glòria passatgera. Però a ells se'ls va ofuscar l'enteniment, i fins al dia d'avui, quan llegeixen l'Antic Testament, el vel continua encara posat, ja que només desapareix gràcies a Crist. Encara avui, tal com passava amb Moisès, sempre que escolten la lectura de la Llei de Moisès tenen un vel damunt el cor; però sempre que es giren cap al Senyor cau el vel. Ara bé, quan diu el Senyor és com si digués l'Esperit, i on hi ha l'Esperit del Senyor hi ha la llibertat. I tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l'Esperit.»