Quan la calor del dia era més forta
A la part alta de la ciutat hi ha una avinguda coneguda com «el Desert de Sarrià».Protegida per l'ombra d'uns plàtans frondosos s'hi veu un petit alzinar al fons d’un turonet que fa de pati d’una escola avui dissabte sense nens. Una buguenvíl·lia morada dóna color a una torre gran també deserta. I en aquesta mitja hora d'espera que em queda tinc per tota companyia una vintena de bancs del passeig tots ells també buitsS’entén perquè aquesta avinguda té el nom que té: ni una ànima!Només el so de les cigales. Ves a saber si no sóc a Comiols o a UlldemolinsGanes de no fer res o, tota vegada que ja ho estic fent, fer encara una mica menys que resEl sol que fa veure allò que no és i allò que no és reclamant cada vegada més protagonisme «quan la calor del dia era més forta»El contrari d’això seria veure córrer algú afanyant-se per alguna cosa...I malgrat aquest ensopiment, aquest sobec, aquesta nyonya, aquest sopor, aquesta somnolència provocada pel cansament, malgrat aquest endormiscament que no canviaria per res, no em puc treure del cap Abraham que amb noranta-nou anys, «quan la calor del dia era més forta», alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d'ell Gn 18Ell corregué, ell entrà de pressa, ell digué: «Corre fes panets», ell s'afanyà de nou cap al ramat, ell prengué de seguida mató, ell els ho serví i ell es quedà dret al seu costat sota l'ombra de l'alzina perquè ell abans de res havia fet un salt mortal totalment a compte i risc seus i ell també rigué —«Sí que has rigut»— perquè això el feia riure d'una alegria que no en podia parlar perquè ell sabia que ni el compte ni el risc eren seus i que això no ho podia explicar a ningú llevat d'aquells tres homes que el veien, que l'estaven veient i molt «quan la calor del dia era més forta»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada