Viatge a Solsona
Li vaig preguntar* a la guia en un descans que va fer després d’explicar-nos el famós Pou de Gel —caram que bé que s’hi estava allà a sota!— sobre l’etimologia de Solsona, sobre si el símbol del sol que ara caracteritza la ciutat no és més aviat un element de màrqueting turístic, una mena de logotip freaky de fa només un parell de segles. Em va dir:
«Has de saber que el nom de Catalunya ve de la Xelsa preromana, coneguda també per Setelsis en les taules de Ptolomeu. Els xelcetans o celsetans —posteriorment lecetans o lacetans— eren els habitants de la Lacetània. Laketània que, per una metàtesi, ens portarà fins a Katelània, Catelònia... Catalunya. Doncs bé, la capital dels lacetans era Celsa que correspon a l'actual Solsona: Celsona. No és casualitat que prop d’aquí hi hagi el serrat de Sant Bartomeu que és totalment pla en la seva part superior i que a l’edat mitjana en deien Mons Lecitanus. Com pots veure doncs, ets en una ciutat eminentment enlairada. Celsa, cel, excelsa, situada en un indret molt elevat. En dóna testimoni una marededéu que visitarem a la tarda vestida amb boires, amb bolquers de nuvolada i embolcallada amb la bromada de l’univers i que quan la mar brollà del si matern, Déu la va cloure amb dos batents i un travesser**».
«Ja deia jo» li vaig dir a la guia mentre recordava els cotxes dels tiets quan ens aturàvem al garatge —garatge Montaner— que hi ha abans del pont per posar aigua als radiadors fumejants dels cotxes: tot un Fiat, tot un Opel Olympia que, camí de Sant Llorenç de Morunys o d'Andorra, arribaven —aleshores no ho sabia— a les portes de Celsa que vol dir Cel
Al Pere i al Mingu de cal Magre: inesperadament molt molt a prop seu, aquest dissabte...
A la Júlia amb un brindis per la revetlla de demà
———
(*) De fet, la guia només em va saber dir els vocables preromans sense saber-ne el significat.
Com que en tot moment, però, van ser molt agradables i entregades les paraules amb les quals ens va parlar
vaig pensar que si trobava prou informació, en agraïment, en faria un relat com si les hagués dites ella
(**) Vegeu Jb 38
———
(*) De fet, la guia només em va saber dir els vocables preromans sense saber-ne el significat.
Com que en tot moment, però, van ser molt agradables i entregades les paraules amb les quals ens va parlar
vaig pensar que si trobava prou informació, en agraïment, en faria un relat com si les hagués dites ella
(**) Vegeu Jb 38
1 comentari:
La Júlia em va escriure aquest correu:
Hola Santi, gràcies pel brindis de la revetlla. Ja veus que han tingut efecte les pregàries de tanta gent bona de la parròquia.
He llegit l’entrada. Veig que vas aprofitar molt les informacions de la guia. Jo anava amb l'altre grup...
El que em sobta és que apliquis a la imatge de Santa Maria del Claustre la descripció del llibre de Job en la qual Déu, parlant de la tempesta i de les onades imponents, hi diu aquelles paraules afectuoses sobre la seva creació, sobre la terra: aquest «pobre disquet sòlid enmig de la immensitat de les aigües primordials» —estic imaginant la cosmologia de Tales— que, amb tot, se sent sota el control de Déu que li imposa límits davant el perill del mar.
Després, naturalment, el Fill d’aquest mateix Pare també manarà sobre la tempesta en el mar de Galilea
Publica un comentari a l'entrada