dijous, 25 de juny de 2015

Sobre... Ser

Exercicis

Proposo uns quants exercicis abans d'iniciar —per si mai us decidiu a fer-la— l'ascenció a «la Muntanya del Sermó» i que bàsicament consisteixen a aturar-nos un moment per reflexionar en els dos temps verbals amb què ens ha estat donat el relat.

Fixem-nos com —deixant de banda les discussions filològiques i prenent només la versió de la Bíblia Catalana Interconfessional— en començar i en acabar Jesús diu un «és» categòric i sense escletxes. No diu «serà». El Regne de Déu no és cap cosa que... qui sap si un dia... potser en un futur més o menys proper o llunyà... qui sap si només com a promesa... «serà». El Regne de Déu o és o... no és. I és ara i aquí o mai i enlloc. No admet dilacions, el Regne de Déu. «Déu és amb nosaltres»! Tota la feinada de la Revelació i de l’Encarnació està dirigida cap aquest objectiu, cap a fer-nos entendre això que ens quedaríem curts si tan sols ho titlléssim de miracle. 

És en aquest sentit també fort que retrunyen les dues vegades que l’«és» se'ns dona cap al final: «d’ells és el Regne» i «la vostra recompensa és gran». 

Doncs bé, aquest temps en present contrasta fortament amb els sis verbs que entremig s'hi diuen en futur. Contrasten moltíssim potser perquè s’hi diu el que s’hi diu. Per entendre'ns: no és precisament res ni frívol ni barroer! Partim, com deia, de l’afirmació que «Déu és amb nosaltres» —no que hi «serà»— i com que això és així demanem la màxima coherència a tot allò que es digui en aquest sentit. La coherència, doncs, s’entrebanca quan llegim els temps en futur. Seria un Déu, per dir-ho així, «ajornat» —fora de la «presència present»!— si diguéssim: consolarà, posseiran, saciarà, compadirà, veuran o anomenarà

Així, l’exercici que proposo consisteix a aplicar el temps present allà on aquests verbs ens han estat donats en futur. 

Les coses canvien considerablement. Les coses ara són plenament coherents i respirem amb una gran tranquilitat, molt profundament i aspirem un oxigen puríssim perquè ara totes les peces encaixen. Ens hi reconeixem perquè partim de la base insubornable del que hem acabem de dir —Déu és...— i que per a nosaltres és més valuosa que cap muntanya de l'or més fi: Déu és amb nosaltres en plena i total «unitud» i com que això és així... Déu consola, Déu dóna: posseïm, Déu sacia, Déu compadeixveiem Déu i Déu ens anomena... —ara mateix i aquí— fills seus. Si això no fós així, Jesús hauria estat un farsant més, un altre gurú. Jesús quan diu feliços ens «fa» feliços a l’acte. 

Copio un altre fragment del treball que ja he citat de mossèn Rovira (si el voleu llegir sencer feu clic aquí):
L’ensenyament de Jesús són les mateixes Benaurances, és la comunicació de la vida del seu Esperit resumit i donat conceptualment en les Benaurances. És clar que Jesucrist ensenya! És clar que són un exemple! Però no només un exemple: Jesús sempre ensenya «donant-nos la vida». Una vida senzilla, pobra: la pobresa de l’esperit és una manera de ser, de viure i també és un ensenyament. I quan diu «feliços» és també immediatament que ens fa feliços, ens dóna l’Esperit, ens dóna el seu regne.  L’ensenyament de Jesús és la donació de l’Esperit. Així Jesús uneix ensenyament i vida segons l’Esperit. Així la Trinitat s’estén fins a l’home. Sempre. Des de sempre. Aquest és el projecte diví. Jesús és un moviment d’anada —«el Pare que m’ha enviat», l’Encarnació— i un moviment de retorn: l’Ascensió. En ella l’home carregat d’història retorna a la vida del Pare. El retorn és ben real perquè l’home retorna enriquit a la història de la salvació de Déu.

2 comentaris:

Mingu ha dit...

les benaurances en present

«El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre; per l'amor que et té, no et vol blasmar; per tu està content i crida de goig»

Hi ha un treball estadístic sobre «Els caiguts a la II Guerra Mundial», de Neil Halloran. Molt ben fet i respectuós. Es pot veure a Vímeo, tan sols en anglès, però les gràfiques parlen soles. És a:

https://vimeo.com/128373915

Després de veure el treball, a mi el cap no parava de donar-me voltes. El nombre de morts és irracional, incomprensible. També per als qui ens diem creients. Davant tantes morts i tant patiment… perquè sí, què podem dir? (a mi tan sols se m’acudia allò que repetim a cada missa: Anyell de Déu que lleveu el pecat del món, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat de nosaltres, doneu-nos… la pau)

Més endavant vaig començar a tenir en compte la Creu dibuixant-se com un tresor que ennobleix. Hi ha històries de nens malalts que ho han vist amb tota claredat.

Aquells setanta milions de morts, en el seu present tan ben reflectit en les línies de temps del reportatge, no van ser els companys predilectes de Jesús a la Creu? Ells són benaurats i venerats encara amb raó. Per a les seves famílies i els seus amics els ferits i els caiguts abans d’hora són els herois, i de tant en tant -a tots ens deu passar- ens retornen (també en present) com una exigència d'autenticitat

(Per si a algú li fa curiositat veure el treball de Neil Halloran, deixo unes indicacions que poden ajudar a comprendre millor les gràfiques: Cada ninotet representa un mil·ler persones. Distingeix entre ninotets civils i militars. Les línies horitzontals brillants del principi representen les vides dels qui van morir per causa de la guerra; totes acaben de cop, gairebé al mateix temps. Algunes segueixen una vida més llarga: s’hi veuen les dels qui «manaven» quan la guerra. De tant en tant la gràfica es tomba, passa de la representació vertical a la horitzontal, de manera que, de representar el nombre total de morts, passa a representar les morts en el transcurs del temps. En dues ocasions les gràfiques es redistribueixen per a representar millor el nombre de morts, en aquest cas no en xifres absolutes, sinó proporcionadament al nombre d’habitants de l’època representada.)

Santi Pau ha dit...

Fa posar els pèls de punta. Potser perquè el reportatge esta massa (!) ben fet que et —em, ens— deixa sense paraules?
Aquella interminable columna vermella que creix i creix de manera imparable
Tinc entès —hauria de buscar la font— que aquestes xifres totals fan riure al costat de les quantificades estimativament per repressions civils —no bèl·liques (!) i molt dificilment quantificables estadísticament— tant a la Xina com a la Rússia de la mateixa interminable columna
De tant en tant les barres dels gràfics s’interrompen amb alguna fotografia:
Fàcilment es podria sentir alguna veu que potser també diria: «La teva filla és morta», però... què en trauríem d'amoïnar-nos-en?
Però Jesús...
Però Jesús...
Però Jesús...
... els prohibí que fessin saber què havia passat
I li varen donar menjar