Sobre… Saludar

«Us saluda la comunitat que resideix a Babilònia, escollida com vosaltres. Us saluda també Marc, el meu fill. Saludeu-vos els uns als altres amb un bes de germanor». (De la primera carta de sant Pere)

«La pau sigui amb tu. Et saluden els amics. Tu també saluda els amics, un per un». [Noteu: «Un per un»] (De la primera carta de sant Joan) 

Saludar: 1 Adreçar a algú paraules o un gest, que expressen auguri, afecte, respecte, especialment quan hom l’encontra, l’escomet o se n’acomiada. Quan te’n vagis no et descuidis de saludar a tothom. 2 Fer demostracions de joia en esdevenir-se una cosa agradable. Saludar l’aurora. Saludar la pau. (Dels diccionaris)

La salutació, sobretot en el Nou Testament, és una paraula «forta» que acostuma a passar desapercebuda. Quan a la litúrgia, dia a dia, anem llegint la Carta als Romans sempre s’omet el capítol setzè quan jo l’espero amb deler perquè és una de les meves lectures preferides

Però avui no ha estat així i la paraula ha aparegut. I això gràcies a sant Marc que, com que ha estat la seva festa, s’ha triat el fragment de la carta de sant Pere on ell —Marc— surt citat i això m’ha commogut

Com en el cas de Pau, la de Pere no és una salutació qualsevol, no és cap «Passi-ho-bé. Saludi-la-seva-senyora». No, de cap manera. Les salutacions de Pere i de Pau acaben amb un dels misteris més ben guardats de l’Església: el del bes. Tant Pere com Pau com els destinataris de les seves cartes tenen molt clars els dons que intercanvien. Tots saben —coneixen per experiència— què diuen quan precisen: «el» bes de la pau, «el» bes de la germanor

Allò que fa tan forta la intensitat espiritual i l’alegria d’aquestes salutacions és, d’una banda els noms pròpis que les acompanyen i que en llegir-los en veu alta brillen com diademes, però en primer lloc el «nom» en el qual se saluden

Que les famílies del país per a beneïr-se (saludar-se) es valguin del seu nom, que se’n valguin tots els pobles de la terra per augurar-se la felicitat (Sl 72)

Doncs bé, avui farem veure que no tenim pressa i ens hi entretindrem. Són importants. Molt. Són —també!— paraula de Déu. Obren la possibilitat que els nostres noms entrin en la seva llista com els seus han entrat en la nostra per sempre. Són «algú». Com Jesús. No són cap entel·lèquia ni cap teoria i els qualificatius que els acompanyen són abundants com la mel de les roques. Escoltem-los: Saludeu…

… Prisca i Àquila, Epènet, Maria (“que ha treballat molt per vosaltres”!), Andrònic i Júnia, Ampliat, Urbà, Estaqui, Apel·les, Aristobul, Herodió, Narcís, Trifena i Trifosa, Pèrsida, Rufus, Asíncrit, Flegont, Hermes, Pàtrobes, Hermas, Filòleg i Júlia (ep!), Nereu i la seva germana, Olimpes... Us saluden: Timoteu, Lluci, Jàson i Sosípatre

Hi ha un detall que, a més de ser entranyable i simpatiquíssim, per la seva humilitat i «in-significància» esdevé un gran indicador de la importància del què estem parlant (diu un «jo» que retruny com un tro). L’escribent o transcriptor de cap manera es vol perdre el ball en aquesta gran... Festa Major:

Us saludo en el Senyor jo, Terci, que he escrit aquesta carta…

Però abans d’acabar encara s’adonen que s’havien oblidat d’algú:

…i Gaius i Erast i Quart

Fins a vint-i-dues vegades es repeteix la paraula «saludeu»!

No puc evitar de pensar en els noms que es devien quedar al tinter

(No publicat)