dissabte, 25 d’abril de 2015

Sobre... Preguntar

«—Avi...»


—Avi, perquè? I quan m'ho preguntava em venien al cap es espelmes a l’entrada de l'Institut Jaume Fuster, en les de Prats de Blèuna Auta i en totes i cada una de les del Tibet que no hi haurà mai temps ni diners per encendre-les. 

«Per què»: la pregunta crema sigui com sigui i només parla que hi ha sofriment i prou i això suposa una amenaça directa a la idea que tinc de la vida i la ferida no té guarició. A la recerca de respostes i amb la gran quantitat de dades que s'han acumulat podríem reproduir segon a segon allò que va passar a l'avió però la pregunta «per què?» seguiria sense resposta. 

Les persones de fe podem dirigir-nos a la voluntat inescrutable de Déu i trobar —o no— consol. També podem acusar-lo o maleïr-lo des de la desesperació: d'aquesta manera tindríem un destinatari per al nostre sofriment. 

També n'hi ha entre nosaltres que resolen els problemes sense Déu i parlen de sort, d'atzar, de casualitat o d'absurd. En tenim prou, però? Podem viure amb aquestes paraules com a tota explicació? Aturen, canvien o expliquen res? 

Així doncs parlem de Déu. Però de quin Déu? D'entrada rebutgem qualsevol idea de Déu que no tingui respostes a preguntes com aquestes que no es poden contestar.

La tragèdia de la papallona de la meva neta amb les ales trencades no té resposta. Déu no és cap resposta a res. Déu és sempre una pregunta. El meu pobre Déu es va fer home i va esdevenir un impotent que no es feu enrrera ni davant el sofriment ni la tragèdia ni les queixes ni els dolors ni les acusacions. El nom del Déu en qui crec només és: «sóc aquí».

(No publicat)