dilluns, 20 d’abril del 2015

Sobre… Acompanyar

La companyia està intimament vinculada a la presència. Generalment en parlem quan la trobem a faltar potser perquè és, a més d’impossible d’explicar, impagable.  

La companyia s’ha de tenir clara en primer lloc en nosaltres mateixos, en el més pregon dels nostres cors i això és així perquè sabem que la companyia per excel·lència és la de Jesús.

El cel i la terra... es fan companyia. Els homes ens fem companyia. Fins i tot els enemics, els morts o les tenebres ens fan companyia. Des d’aquesta perspectiva totes les coses canvien: totes —totes!— ens fan companyia i a totes també els faig companyia jo
Els diccionaris ens diuen que acompanyar vol dir…
Acompanyar 1. Ajuntar-se (a algú) per fer el que ell fa, principalment per anar allà on ell va. T’acompanyaré fins a casa teva. 2. Anar (amb algú) per escortar-lo, custodiar-lo, fer-li costat, guiar-lo. Acompanyava els nois a estudi. 3. Presència d’una persona vora una altra perquè no estigui sola. Oferir la meva companyia a algú.
Tot és companyia: m'acompanya —com ho podria negar?— la llum que ara entra al despatx i el verd tan recent de les fulles dels plàtans. Podria dir que em fan tanta companyia que m'acompanyen «per dintre i per fora». Tinc el privilegi, doncs, de sentir-me absolutament acompanyat i absolutament absorvit per aquesta companyia

De vegades, quan llegeixo el Cant dels Tres Joves, em sembla una «formuleta» en forma de llista: una llista que cadascú de nosaltres haurà de completar personalment al llarg del dia, una llista per treure’ns la son dels ulls, una llista per fer-nos pensar en les moltíssimes coses que ens fan companyia i per les quals val la pena beneir i lloar 
totes les seves criatures, cels, àngels, aigües de l'espai, els estols, sol i lluna, estrelles del cel, pluges i rosades, tots els vents, foc i xardor, fred i calor, rosades i gebre, dies i nits, llum i tenebres, glaç i freds, geleres i neus, núvols i llamps, muntanyes i turons, plantes de la terra, mars i rius, fonts de les aigües, peixos i monstres marins, tots els ocells, feres i ramats, tots els homes, poble d'Israel, els sacerdots, els servents, els esperits i ànimes dels justos els sants i humils de cor, Ananies, Azaries i Misael
La Bíblia és un relat preciós de companys, de companyies, d’acompanyaments i sobretot de la companyia que ens fa i que incansablement Déu busca de nosaltres perquè li és imprescindible la companyia que nosaltres li fem a ell...
Vetlla com un pastor pel seu ramat: l'aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, acompanya les ovelles que crien
Companyia és essencialment no estar sol: tot jo em sento traspassat per la companyia quan vaig acompanyat o quan acompanyo o quan m’acompanyen ja sigui resant les Vespres o anant a comprar el pa. Per cert, ja que parlem de pa, vet aquí l'etimologia de la paraula en qüestió:

Cum preposició llatina que vol dir «amb» i panis que vol dir «pa». És a dir, més o menys: «els que compartien el mateix pa tot menjant plegats qui sap si vora el caliu d'un foc llunyà, gairebé prehistòric»

L’altre dia, quan parlava de tot això amb un amic em va dir aquesta pensada: «Així doncs, la "companyia de Jesús" no només vol dir "els Jesuïtes", sinó més aviat allò que s’esdevingué camí d’Emmaús, oi?» 

Aquella exhalació que fa posar els pèls de punta: «Queda’t amb nosaltres!»
Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se'ls obriren els ulls
La companyia… o b r e   e l s   u l l s  !


(No publicat)