divendres, 24 d’abril de 2015

Sobre… Esbrotar

Havia de canviar de pis. Havia de fer alguna cosa amb els llibres. Els vaig aplegar tots en una sola cambra per encaixar-los amb comoditat. Els vaig ordenar: els vaig anar posant a terra circularment. En acabar vaig percebrer com si tots ells projectessin les seves paraules cap el mateix centre que els orientava. La radiació va ser tan forta que de la suma de les paraules en va sortir una sola Paraula. Aquesta Paraula era d'una bellesa desbordant impossible de descriure. Embriagaven els seus perfums i l'aroma que s'escampava era el seu nom. Li vaig dir: «Que n'ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella. Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine! Mira, l'hivern ja ha passat, la pluja s'ha esvaït, ja se n'ha anat. Les flors despunten a la terra, ja arriba el temps d'esbrotar».
Que n'ets, de bella i fascinant, amor meu deliciós [Ct 7,7]