dilluns, 6 d’abril de 2015

Sobre… Imitar.2

De com les papallones imiten Jesús
He demanat la saviesa des de petit i continuaré cercant-la fins al darrer moment [Sir 51]

Un dia mentre passejava, un lepidòpter anomenat Apol·lo* em va explicar com se'ls manifesten a les papallones els primers símptomes de la metamorfosi:

«Ens arriba un anunci estremidor: en el moll de l’os de la nostra vida de cuc esclata l’abolició d’aquesta mateixa vida, al bell mig del nostre entorn habitual comença la descomposició d’aquest mateix entorn i el nostre temps es va enlentint de tal manera que ve la immobilització. No sabem què serà de nosaltres o de qui serà aquella vida o aquell entorn o aquell temps que fins ara havien estat nostres. Ni tan sols sabem si seran. Constatem com de mica en mica el cuc que cada vegada esdevé més insignificant va desapareixent i desapareix també el mateix sentit d'allò que ell és. Així, moment a moment ens apropem cada vegada més a la possibilitat última que, per desesperada, porta tots els símptomes de l’impossible: és el final de tota visibilitat i comprensió, desapareix el nostre sentit i la nostra història però entrem en una història que no podem ni tan sols imaginar i que intuïm desbordant de sentit. Desapareix, es buida el cuc insignificant que érem i podem percébrer però no deletrejar que ens anem omplint sileciosament dels grans origens i dels grans finals, un temps que no és temps perquè és ple del record de l’eternitat. Esdevenim divinitats parlants com ho eren les muses al Parnàs»

* El nom d’Apol·lo es relaciona amb ἀπόλυσις (redimir), ἀπόλουσις (purificar) i ἁπλοῦν (senzill, simple, humil)