Fins a nou avís
Hi hagué una vegada algú que, en el seu desig de dir una sola cosa, va haver d’anar prescindint de les coses que no eren aquesta cosa. Quan finalment quedà nu observà perplexe que el nom que sortia dels seus llavis era el de Jesús i decidí que això no ho diria mai a ningú perquè tan sols no dient-lo se li feia present. «Jesús és», deia, però si gosava dir res més s'equivocava. «Qui pot estar-se al llindar d’aquest no dir? Es pot romandre en l’èxtasi d’aquest no dir i sobreviure?», es preguntava.
Tots tendim a agrupar o a voler comprendre inclusivament les coses. Els nostres pensaments agafen notícies de fets aïllats que en paral·lel van agrupant. «El grup de tots aquest fets —diem— són un sol fet». Però ¿i tots els fets de tots els fets? Em refereixo a tot tipus de fets. Des de les galàxies fins a un humil bri d’herba o una pedreta. Tots. Hi hauria un sol nom per parlar de tots ells? Per què hauria de voler saber-lo? Les coses són així i ens impel·leixen a una dinàmica que podríem titllar de «sinergia del tot». No hi podem fer res. Aquesta voluntat està fonamentada —imantada— en el fet que formem part d’aquest tot. Com que en formem part és inexplicable. Com que és inexplicable la volem explicar. Les explicacions que donem estan fetes d'uns quants coneixements —molt pocs— que han arribat fins a nosaltres. Som això, no som res més que ells. Per tant, aquestes explicacions, per petites i mancades, no ens les acabem de creure però tampoc les descartem perquè ens dieuen alguna cosa i ens agradaria saber quina és. Potser és la possibilitat que de repent, tot passejant, ens poguéssim referir a aquest tot amb una sola paraula i que un cop dita se'ns aparegués.
En això la religió dóna respostes i també dóna la possibilitat d’entendre que aquesta única paraula existeixi, sigui...
... sigui, fins a nou avís, Jesús
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada