Afortunat
«Per oferir-te la lluminositat del dia» vaig anotar dimecres passat a un paper a correcuita mentre travessava el semàfor de Ronda del Guinardó amb Padilla. Devia ser important però en arribar a la vorera me'l vaig posar a la butxaca i me’n vaig despreocupar. A l’endemà em vingué el record. Què volien dir aquelles paraules i aquelles presses? Em podia haver atropellat perfectament algú. Calia, doncs, donar carta d’importància màxima a la frase i pensar en tot el que se m'ocorregués.
«Per oferir-te la lluminositat del dia». Això no estava contaminat, és el primer que vaig pensar. La lluminositat d’aquella tarda era la que era i era tal com la veia. Ningú, per exemple, no em demanaria comptes per aquella lluminositat, ningú me la podia prohibir o podia fer-me pagar impostos per haver-la vist, així que vaig procedir a pensar-hi amb tota confiança. Però què volia dir «Pensar-hi amb tota confiança»? Volia dir que no totes les coses les pensem així. Volia dir alguna cosa com:
«Té, Senyor, aquesta immaculada lluminositat que jo ara veig aquí al Guinardó és el que t’ofereixo. No tinc res més però sé que estàs delerós de rebre-la i no em facis dir per què. És com si fossis cec i aquestes coses que jo veig tu no les poguessis veure i per això sempre t’alegres tant de tenir-ne notícia quan algú ve amb elles cap a tu perquè són pures. No, ningú compra ni pot vendre la lluminostat que veu perquè aquestes són coses blanques com la veritat. I, sí, era veritat que jo vaig veure aquella lluminositat.
Em vaig considerar molt afortunat d’haver arribat a la vellesa amb aquest saber.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada