dissabte, 14 d’octubre de 2017

Sobre... Futbol

Tanta temeritat
El relat del record de l'únic partit de futbol que he jugat podria ser més o menys com segueix: 
Devia tenir catorze anys. Substituia una baixa. El camp era el del Sant Martí. De la seva grandària en vaig tenir notícia quan em van fer anar a lluitar per la pilota prop de la porteria contrària. 
Jo pensava: «Molt bé. Ara he d’anar fins allà a buscar la pilota. És una llarga excursió. Millor que em prepari. Prendré la jaqueta i la navalla. Mai se sap». La distância que em separava de la pilota era immensa. Finalment hi vaig arribar però me l'acabaven de prendre i així fou com vaig emprendre la ruta de tornada cap al meu lloc de defensa dret. 
Un camp de futbol té unes dimensions descomunals, és una immensitat, un desert, una estepa i excursions llarguíssimes. 
Viure també és això. El camp ens ve triat. L’equip rival som nosaltres mateixos. Anar d’«aquí» fins «allà». Prendre la decisió. Pel camí fer cas de totes les pedretes que et vas trobant, però pel camí fer cas, també, de les ordres taxatives: «Corre, corre!». Fer el que es pot. 
A casa les coses són diferents: «Ara sec aquí. Ara sé on és aquí i com s'hi arriba. Com que sé on és, també podré anar fins allà». 
Pel demés es pot dir que a partir d'aleshores he portat una vida de comediant: fer veure que era un jugador expert. 
Que rar tot plegat. Sobretot aquesta pressa que té tothom. Amb pressa o sense, el camp de joc és el mateix. De vegades, per les escletxes del ciment del seu paviment hi creix un bri herba i tanta temeritat em deixa sense respiració.
En properes entregues explicaré com l'Ésglésia és aquest brot.