dimarts, 23 de febrer de 2016

Sobre... Escoltar sempre

L'amor l'alimentà tota la vida
«Quan treballava a Ciutat Vella vaig conèixer la Lola; era una dona que en aquella època devia tenir vuitanta anys llargs i ja ha mort. La Lola vivia en una pensió de la plaça de Sant Miquel que probablement ja no existeix. Havia vingut a Barcelona ben jove a servir, com es deia en aquella època, és a dir, a treballar en el servei domèstic. Quan la vaig conèixer vivia a la pensió, per bé que tenia una família benestant, però mai havia acceptat el seu suport, no perquè hi tingués mala relació sinó perquè havia optat per enclaustrar-se i silenciar-se després d’un patiment molt important. 
»Segons va explicar-me, molts anys enrera, just una setmana abans de casar-se, el futur marit es va matar en un accident de moto; mai no es va refer d’aquest sotrac tan terrible... La seva reacció va consistir a tancar-se en ella mateixa. Ja havien passat dècades, però cada vegada que anava a visitar-la m’ensenyava el seu anell de casament i l’aixovar, i em parlava dels seus records. 
»La Lola em va demanar una quantitat impressionant de coses: que si un audífon, que si ajuda per tal cosa i tal altra... Curiosament, després no ho feia servir per a res, la qüestió era tenir algú a prop, algú amb qui poder parlar. De tota manera, no sempre es mostrava comunicativa; quan se li girava l’humor, es tancava en si mateixa una altra vegada i aleshores la mestressa de la pensió em trucava: «Miquel, vine, que no vol sortir». La Lola no volia anar a cap residència; únicament vam aconseguir que anés a un centre de dia per a gent gran durant unes quantes setmanes, però res més. 
»Per a mi era una situació admirable perquè es tractava d’una història de dignitat, ja que si havia pres aquesta opció de vida, doncs era respectable. De vegades des de treball social lluitem per tal d’aconseguir que una persona canvïi, quan sovint el que ens cal és entendre-la; en realitat el que necessitava la Lola era recollir-se en ella mateixa durant un temps i tornar a sentir tot el que havia viscut de jove. La persona que va morir en aquell malhaurat accident era el seu amor, i aquest amor havia contiuat alimentant tota la seva vida posterior fins i tot en la pobresa i en la solitud.» 
Albert Figueras. 70 vegades 7. 7 dies en els 70 anys de Càritas. Plataforma Editorial. 2015
Us he portat aquest relat d’un voluntari de Càritas perquè em sembla un magnífic exemple del que podem aprendre en la nostra tasca de voluntaris de la comunitat de serveis: el respecte amb que tracta la manera de ser del personatge sense intentar forçar ni imposar res, sinó escoltar sempre i intentar comprendre-la, i aquest saber escoltar i fer-se proper donant-li sempre suport. Espero que tots pogueu relatar experiècies tan boniques amb les persones que us han estat encomanades com a voluntaris i que les vostres relacions humanes s’enriqueixin.

Júlia Santana. Presentació de la reunió

1 comentari:

Mingu ha dit...

M'ha agradat molt. Gràcies per compartir-ho.