dilluns, 7 d’agost de 2017

Sobre... D'on vénen les coses

Com la llum 
Un dia els de casa, parlant d'esquena a mi, digueren: «D’on li ve això?». Jo, sense girar-me, vaig pensar que la pregunta estava molt ben feta per unes quantes raons. 
La primera perquè no s’interessaven per mi. Demanaven «d’on» em venia, demanaven l’origen d'allò que em «venia». Volien saber-ne la font probablement per posar-s'hi en contacte directament i no haver de tractar amb intermediaris. 
La segona era que em semblava que tenien raó no només per la lògica de la pregunta sinó perquè a mi també m’hagués agradat de dir-los-ho, però no a mitges sinó totalment, amb plenitud. Que la resposta fos una mena de «Que no ho veieu?» i l’evidència del que veien els fes callar. Però no es tractava tan sols que jo ho volgués. No podia dir-los, per exemple: «Voleu que en parlem? Anem a prendre una cervesa i us ho explicaré». Una experiència lluminosa com la que jo volia donar a la seva comprensió no depenia només de mi: havia de venir. 
La tercera raó apuntava a que calia seguir i no deixar de fer el que estava fent. Seguir com si no s’ho haguessin preguntat o jo no ho hagués sentit. Seguir, però amb un gran desig d'explicar-ho, com si fos la única cosa que veritablement m’importés de fer en aquesta vida. Tanmateix també calia seguir perquè la seva pregunta en el fons els delatava: prou que ho sabien d’on em venia, altrament no haurien dit res! Per tant, calia seguir perquè no deixessin mai de fer-se-la. 
Així, un dia d'agost, involuntàriament se'm donà l'oportunitat que tant esperava. Resulta que vàrem anar d'excursió a una muntanya molt alta sense haver-ho planejat. Érem quatre i entre ells hi havia el qui havia dit «D’on li ve?». Un dia, doncs... 
Un dia Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué dalt una muntanya alta i els digué «Ara veureu d’on em ve tot això» i es transfigurà davant d'ells de manera que no els quedà cap dubte d’on li venia perquè la seva cara es tornà resplendent com el sol i els seus vestits blancs com la llum. Mt 13 i 17