dijous, 5 de gener de 2017

Sobre... Persones(1)

«Persona»
Apunts per a un himne
Pensar en «allò que és personal» és una gran paradoxa perquè, per invisible i per massa proper, incideix en el més intransferible, el més íntim i diferent d'un mateix i de l'altre.
Aquesta paradoxa desvetlla la dimensió autotransparent de la racionalitat, allò que de veritat és capaç de comunicar-se en tota veritat i que de fet s'hi comunica a la llum del coneixement i de l'afecte, és a dir, en la donació lliure d'un mateix pròpia de l'amistat i de l'amor. 
Ens trobem, per tant, que quan la potència intel·lectual porta inherent la capacitat d'estimar la comunicació és completa.  
La naturalesa racional és l'arrel d'aquesta capacitat de comunicació que podríem qualificar d'experiència primordial de la persona que se sap diferent i intransferible però que al mateix temps —o per això mateix— tota ella és capaç de comunicació. 
Aquesta experiència gira al voltant de dos pols precisos, inconfusibles però inclosos l'un en l'altre: el fet de ser diferent i el fet de poder-se comunicar.  
La intimitat en relació respon, doncs, a l'estructura més íntima de la persona
L'ésser personal suposa la mateixitat —mismidad, selbigkeit— que també pot ser explicada com una obertura i una autotranscendència que no podem evitar de percebre. Fins i tot en la vida quotidiana prenem consciència d'aquesta qualitat ja que ens experimentem diferents en comunió en la doble operació d'interiorització i de sortida d'un mateix. És a l’abast nostre, doncs, el fet de percebre la transcendència que és ser persona com a mode de ser diferent-però-en-comunicació de manera que aquesta estructura bipolar no només és objecte d'intel·lecció filosòfica sinó d'experiència primordial de l'ésser racional diferent a tots però obert a tot i a tots. 
Davant d'aquestes dades podríem dir que la incomunicació és el defecte en l'exercici de la personalitat mentre que la tendència a la fusió impossible en seria l'excés.