dissabte, 27 d’agost de 2016

Sobre... Allò que sembla feble

Una imatge insuportable per al món 
 

Ens deia: «Mireu!» com qui diu: «T’has vist mai en un mirall?», però no calia perquè ja sabíem què hi veuríem: un desastre. Com és que la gent deia de nosaltres que no servíem per a res? Mai ho havíem entès del tot fins que un tal Pau de Tars ens va escoltar. «El tema és la crida», ens va dir. «Si ho mireu des d’aquest punt de vista veureu com tot us encaixarà». 
«Algú que ens crida!». Això ens va fer canviar i la raó de fons era la notícia que no estàvem sols. En realitat mai no havíem sabut anar més enllà d’aquesta nostra imatge desastrosa i menystinguda per l’altivesa dels qui amb un somriure als llavis es passaven el dia perdonant-nos la vida. A més Pau també ens va cridar una vegada i, curiosament, tots recordem encara ara la gran cordialitat amb que ho va fer. «Veniu que xerrarem». Ens va convidar. Ens escoltava amb una enorme intensitat. Solien ser tertúlies intrascendents de les quals posteriorment es feia molt difícil dir exactament de què havíem parlat. Ens ho passàvem molt bé. Un fluxe de benestar sense rastre de menyspreu ens envoltava tota l’estona tan se val de què parléssim. S’hi estava bé al seu costat. No calia amagar mai res perquè d’una banda era com si ell, «venint d’on venia» —del país de la Veritat?— ja ho sabés tot de nosaltres i d’altra banda nosaltres li podíem dir amb tota franquesa: «Vet-ho aquí, noi: és com som i d’on no n’hi ha no en raja». 
Potser no enteníem tot el que ens deia però sabíem una cosa molt important per a nosaltres: que l’estona que estàvem al seu costat no patíem. El de Tars amb grans riallades plenes de bonhomia ens deia que ens miressin els uns al altres i comptéssim quants n’hi havia d’instruïts, de poderosos o de família noble. Sí, era una reflexió que encara no havíem fet mai i que saltava a la vista: ni un. Tots una colla de dèbils de classe baixa de qui mai ningú no havia fet ni el més mínim cas en res. Una colla de perdis i de trixeraires. Pau deia que justament això era així per a confondre els sabis, per fer-los entrar en contradicció amb ells mateixos, perquè quedessin empresonats per les seves pròpies opinions. 
En tot allò que predicava no hi entraven paraules que s'imposessin per la seva saviesa sinó pel poder convincent de l'Esperit:
«Déu ho —us!— vol així. Per obra de Déu, teniu en Jesucrist absolutament tot el que sou, ja que Déu ha fet d'ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santedat i la nostra redempció, perquè "Si algú és gloria, s'haurà de gloriar del Senyor" i vosaltres us en glorieu en pròpia carn. Això salta a la vista. Sou uns pocavergonyes, una imatge insuportable per al món perquè sou la imatge de Jesucrist. A vosaltres no us manca cap mena de do. Ho veieu com Déu és fidel? On són els savis d'aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir? Que vinguin aquí ara mateix i em sentiran! Déu ha convertit en absurda la saviesa d'aquest món. Uns demanen prodigis i altres cerquen savieses, però nosaltres prediquem un Messies crucificat que és un escàndol per a uns i un absurd per als altres. Perquè allò que sembla absurd, en l'obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l'obra de Déu és més fort que no pas els homes». Amén. 1C 1

1 comentari:

Mingu ha dit...

"El dissabte vam sortir fora de les portes de la ciutat, cap a la vora del riu, on suposàvem que hi havia un lloc de pregària. Ens vam asseure i conversàvem amb les dones que s'hi havien reunit. Entre elles hi havia, escoltant, una dona que es deia Lídia, venedora de porpra, de la ciutat de Tiatira. Lídia ja adorava l'únic Déu. El Senyor li va obrir el cor perquè fes cas del que deia Pau."