Sobre... Fra Ginebre. Cap 7

La corriola 

Aprofitant el pas d’un rellotger de Moià que havia d'arreglar un aparell, el mossèn li encarregà una politja nova de ferro per la façana. El rellotger també era famós pels seus treballs de forja i al cap de dues setmanes va tornar amb una magnífica roda de ferro recent pintada, lluent i molt gran comparada amb l’antiga de fusta que pràcticament no tenia rodet de tan gastat que estava.

Després de penjada i durant un quant temps molts del poble no desaprofitaven l’ocasió de passar-hi a prop per contemplar amb deteniment aquella nova i espectacular peça que contrastava amb la blancor de la paret. 

Quan van començar a utilitzar-la, el fet que reduís tant l’esforç feia que es treballés amb ganes i que fins i tot hi hagués baralles per estirar la corda. Havien començat a pujar les garbes a les golfes i de vegades la brisa les gronxava que semblaven ballar.

Una tarda, entre garba i garba, van alçar un cabaç ple de gra que havien recollit de terra mentre segaven i uns crits dels mossos de baix avisaren als de les golfes que aquest cop la mercaderia seria més delicada.  

A mig pujar bufà una mica de vent i s’endugué del cove el polsim de la palla que havia quedat per damunt del gra. Això, vist des d’on era fra Ginebre, va ser per un instant l’espectacle d’una il·luminació resplendent que li encengué de tal manera tot el seu camp de visió que al frare li semblà que aquell nuvolet d’or era la mateixa obertura de la bòveda del cel que inevitablement acabava d'abocar-se a la terra. 

El silenci de les braçades en el moment de l’elevació es trencà per un imperceptible gemec de la corda en aturarse ja que els ulls de qui l’estava issant també s'havien fixat en aquest borró daurat sortint del cove. 

Quan el cabàs, a causa d’una petita estrebada s’inclinà lleugerament i deixà lliscar la càrrega d’or a l’aire, se sentí un estrany murmuri d’admiració de tots els presents que es va barrejar amb el so provinent de dues garces l’atenció de les quals havia estat atreta per la commoció de l’aire que provocà el ball de la cistella i la corresponent escampada del seu contingut daurat, fent que volessin amb crits cap aquest punt. S’hi aproparen tant que es pogué sentir enmig d’un gran silenci expectant el frec de les ales amb les fibres d'espart del cistell. 

Finalment, quan la cistella seguí pujant i va deixar enrerre la zona del núvol iridiscent, els dos ocells planaren en cercles molt baixos fent que l’ombra mòbil de les seves ales passés per damunt de tots els qui eren a l’era fins que amb un sorollós xiscle de comiat desaparegueren. 

«Ho heu vist això, mossèn? És molt semblant al que em passa de vegades amb una senalla que tinc dintre meu. Sovint quan prego, un cistellet em puja ventre amunt com per una corriola i, a mig ascendir, a l’alçada del cor, s’obre. El seu contingut esclata formant una immensa bòveda de llum i, com si tots els obstacles desapareguessin, em veig banyat per una zona de llum joiosa, radiant i acollidora».  

El mossèn que contemplava satisfet els sorprenents resultats de la nova corriola, es girà cap el frare i li digué: «Teniu raó, fra Ginebre. Una corriola fa pensar. El vostre «cabàs interior» del que m’acabeu de parlar, en ascendir us va omplint amb gràcia sobre gràcia i, quan tanta gràcia ha assolit l’alçada del cor, esclata de plenitud. 

De la seva plenitud, tots nosaltres n'hem rebut gràcia sobre gràcia Jn 1