dijous, 5 de maig del 2016

Sobre... La mare de la misericòrdia

Una alegria ben plena
Jo us estimo tal com el Pare m'estima. Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l'amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l'alegria que jo tinc, una alegria ben plena. jo 15
Aquestes paraules són una processó que ens indica amb precisió d’on venim, on anem i on i què som. La vida de Jesús des del Pare fins a nosaltres és aquesta processó o, millor, aquest cordó umbilical pel qual des del cel ens arriba l’aliment de l’amor.  
També semblen una processó aquestes paraules tan contingudes de sant Lluc al llibre dels Fets dels Apòstols:
Van entrar a la ciutat i van pujar a la sala de la casa on es reunien. Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume fill d'Alfeu, Simó el Zelós, i Judes fill de Jaume. Tots ells eren constants i unànimes en la pregària, juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d'ell. ac 1
Prèviament el relat ens havia situat explicant-nos d’on venien tots ells abans d’entrar a la ciutat:
Van entrar a la ciutat quan encara s'estaven mirant fixament al cel, mentre ell se n'anava. I se'ls van presentar dos homes amb vestits blancs i els digueren: —Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava.
Els seus cors devien estar encara molt encesos de la presència tan recent de Jesús i amb aquesta sobrietat plena d’alegria semblen desfilar en el relat els onze noms dels apòstols i el de Maria amb les dones i els parents que, constants i unànimes, assistien a la pregària. 
Això ens porta a pensar en la relació que devien tenir entre tots ells i concretament en la situació de la Mare de Déu al bell mig de la comunitat cristiana de Jerusalem. La sobrietat i els silencis de les paraules de Lluc evoquen la trascendència dels fets perquè, en efecte, en aquells moments s’estaven acomplint les paraules de Jesús quan, a la creu, digué: «Joan, aquí tens la teva mare. Mare, aquí tens el teu fill».  
Entre la mare de Jesús i Joan hi ha un lligam que, entre d’altres coses, per a Joan comportarà el tenir cura de la Mare de Déu. En aquest petit fragment es pot intuïr quina devia ser la relació entre Joan i Maria. És evident que Joan no podia fer oblidar Jesús i no hi ha dubte que això la Mare de Déu ho percebia. Doncs bé, aquesta relació real i quotidiana es concreta en el fet que Joan ve a ser el consol de la Mare de Déu.  
Podríem pensar: «Quina desgràcia! Maria, en comptes d’aquell Rei de reis radiant i totpoderós s’ha de conformar amb el seu deixeble». Però això de cap manera és així perquè aquesta relació aixoplugada tota ella per la Trinitat és ben diferent. Maria rep la donació del consol amb aquest petit miracle que és el fet que Joan s’assembli tant a Jesús.  
Només cal donar un cop d’ull als seus escrits per veure que espiritualment Jesús i Joan són molt semblants. Joan fou «aquell que durant el sopar s'havia reclinat sobre el pit de Jesús». Entre els apòstols no n’hi havia cap que s’hi assemblés tant com el «deixeble estimat». Perquè, efectivament, crec que el deixeble que Jesús «tant estimava» és Joan. Si no cregués que és ell hauria de fer unes quantes giragonses més per arribar al mateix lloc: que l’apòstol és un consol real per a Maria i que aquest consol consisteix a considerar no la diferència sinó la semblança de Jesús i de Joan. 
Com és que Joan és el retrat viu de Jesús? Perquè un retrat mai no ens fa oblidar l’original. Joan l’evangelista és el consol per a Maria perquè és un retrat vivent del seu fill i aquí tornem a la Trinitat perquè el consol forma part del llenguatge de l’Esperit i aquest parlar es manifesta com una unció tant per a Maria com per a Joan perquè també Maria fou el consol de Joan. 
Per tant a la Mare de Déu no pot menys que plaure-li aquesta manera de ser de Joan tan semblant a la de Jesús. És clar que Jesús era el Déu vivent i Joan només era el fillet o la criatura però no deixava de ser un retrat que en cap moment feia oblidar l’original. L’admirable de tot això és que aquest retrat s’hagués arribat a fer i que hagi arribat tan viu fins a nosaltres. 
Jesús des de la creu li va dir a Joan «aquí tens la teva mare» i en aquestes paraules podem veure una indicació directa de Crist mateix segons la qual nosaltres només podem ser això: un retrat viu d’ell. Només d’aquesta manera la nostra vida podrà arrelar en la Trinitat i per això també arrelarà en la creu i en Maria. 
Com o de quina manera específica la creu pertany a la Trinitat? La creu és un senyal i un lligam inevitable amb tota cosa si volem que es realitzi amb plenitud. Perquè, efectivament, així són els lligams de Jesús amb el Pare i de Jesús amb nosaltres: inevitables i plens.  
Aquest lligam dolorós té forma de creu perquè l’amor original del Pare pugui néixer en nosaltres. Jesús és la creu entre el Pare i nosaltres perquè la Trinitat és un naixement actual i constant de l’amor. L’amor està naixent amb sang perquè com en un part està donant vida a algú altre i no a un mateix. Aquesta unció naixent es dóna sempre quan fem feliç al proïsme abans que a nosaltres. L’amor és unció i, com anem dient, aquesta unció sempre és el primer que hem de tenir present perquè si no hi ha unció no hi ha veritat. 
Més que un do, doncs, és una unció allò que rep la Mare Déu en forma de consol i és una unció permanent ja que tots els moments transcorrien com si realment Jesús fós present.
I ara cal que ens aturem per aprofondir una mica distensivament en la grandesa que envolta aquest fet. 
El qui té cura de la mare de Jesús és un pescador del mar de Galilea, d’un país absolutament oblidat per l’imperi romà. Algú que no compta per a res ni per a ningú però que, en canvi, per a Jesús compta i molt. Perquè? Perquè Jesús ha posat en el cor de Joan una imatge i una semblança de la divinitat molt grans. L’ha apropat molt al Pare. A aquest pescador oblidat d’un país oblidat Jesús l’ha ungit amb la seva semblança i amb el seu agafar la creu cada dia i així és com, oblidant-se d’ell mateix, podrà tenir cura de Maria tot fent-li constantment lloc com se’l fan les tres figures de la Trinitat de Rublev. La única cosa de valor que som i que paradoxalment només tenim és allò que donem a l’altre obrint-li els braços, i la creu és aquest obriment en plenitud. 
Aquest obrir els braços a l’altre és un dels punts on més s’aproximen creu i Trinitat. La creu és obrir els braços a l’altre, la Trinitat és deixar pas i obrir els braços i tenir cura de l’altre i, com anem veient, això es va repetint i passa per Maria i passa per Joan fins que arriba a nosaltres. 
Contemplar l’arrelament en la Mare de la Misericòrdia vol dir contemplar la possibilitat que sense defallir ens poguem mantenir en l’amor que Jesús ens té. Per això ell ens dóna l’alegria del consol: una alegria plena.

1 comentari:

Mingu Manubens Bertran ha dit...

M'ha agradat l'explicació (és una explicació teològica!), dels lligams i les semblances de tots tres, Maria, Jesús i Joan. A mi m'ha suggerit una imatge interior o psicològica: Quan unes quantes persones, en aquest cas tres, o dos, passen una dificultat, una aventura plegats, queda un record i una complicitat que no s'esborra. Haver estat tots dos al peu de la creu els fa tenir presents per sempre aquelles sensacions grans que han compartit. Ells hi eren, i mai no ho podran explicar del tot perquè no hi ha paraules. Tenen un secret que els uneix...