dimarts, 26 de maig de 2015

Sobre… Pregar

A la darrera reunió de Vida Creixent es va tocar el tema de la pregària una mica de passada, una mica com qui no vol. Recordo tres intervencions.
En la primera es va parlar de la sort que tenim que de petits ens hagin ensenyat oracions que ara de grans ens venen automàticament als llavis.
En la segona es va parlar que la pregària, de la mateixa manera que és personal i intransferible, també ho són les paraules a les quals es recorre. Així, com que l’essència de la pregària és el nom de Déu, n’hi hauria prou amb dir «Jesús». La única condició seria la de dir-lo amb tota la intensitat que som capaços.
En la tercera es va parlar de com de vegades se'ns fa difícil de resar el Parenostre pensant en cada una de les paraules que s’hi diuen. Algú digué: «Moltes vegades no hi ha manera que l’acabi de resar sencer» i algú hi afegí que a ella també li passava però amb l’agravant que en aquests buits d’entre paraules sovint li venien a la ment escenes escabroses, pertorbadores. 
•  Vaig pensar que en el fons això era lògic i simptomàtic: quan preguem ens adrecem a Aquell que és òptim i en certa manera és natural que faci acte de presència tot allò que no ho és tant o gens ;-) 

•  També vaig pensar que aquest mateix fet ens havia d’alegrar. A poc que reflexionéssim veuríem que el nostre lloc «de partida» era el d’un adreçament amb el cor, al més alt, al més bo i que això ja ens havia de treure totes les pors. Em vaig imaginar sant Francesc dient a totes aquestes coses: «Hola germana pertorbadora» i la germana escabrosa canviava el seu rostre tenebrós per un de radiant i joiós i s'afegia a la pregària ;-)

•  I per últim vaig pensar que aquesta era, doncs, una molt bona manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos: aquelles «coses» efectivament hi feien estada en el nostre interior i el millor per a tots era que fessin acte de presència en la pregària i no mentre fem, per exemple, el sopar que aleshores, per dir-ho així, estaríem molt més «desarmats» ;-)