dissabte, 26 de novembre de 2016

Sobre... Venir

Advent 
Vaig arribar a un lloc on ni es podia ni calia dir res perquè allà tot parlava amb un dir tan envolvent com un clima. No calia vocalitzar perquè la paraula ja havia estat dita amb escreix anteriorment —quan?— i ara tan sols era una atmosfera amb la seva respiració. Malgrat tot, malgrat experimentar aquesta no necessitat de parlar, m’havia quedat al cap la volutat de dir. Recordo que tenia moltes ganes de dir Veniu però la paraula ni tan sols arribava a ser exhalació tot i que era transparent i cristal·lina. Aquelles ganes eren de veritat i netes i jo em desesperava perquè no les podia parlar. Em vaig posar a plorar fins que algú abraçant-me em va dir a cau d’orella: «Vinc de seguida». Hi havia un rierol i un arbre i un rebrot de l’arbre i un estel. El matí no trigaria: «Vinc de seguida». També recordo que tenia molta set i que, quan em disposava a atansar-m’hi, el rierol s’avançà i em digué: «Sí, vinc de seguida». També els ocells deien «Veniu», com també diu «Veniu» la ment de qui ho acaba de llegir. Veniu, Senyor Jesús Ap 20