dimecres, 23 de novembre de 2016

Sobre... Els set darrers càstigs

Allò que no havia vist 
Havia de demanar perdó. Havia de veure el pecat. No podia ser que no em veiés com l’abominable que jo era i calia fer alguna cosa per arribar a parlar amb ell. Volia que em sacsegés o que em digués: «Aquí» o «Això» i vaig quedar-me a l'espera sense dir res castigat durant set dies. Em venien al cap coses esparses però que encara no eren allò que feia el cas i cada vegada pensava: «Sí, sí, això ja ho sé, però es tracta d'una altra cosa». I així set vegades i la possibilitat de veure-ho sempre semblava la darrera, apareixent cada vegada més cristal·lina en un mar de vidre i foc prop d'alguna cosa portentosa de la qual no en sabia res llevat que havia de passar aviat. 
Quan finalment vaig captar la seva imatge i la xifra del seu nom, em trobava dret vora el mar cantant amb una arpa a les mans admirat per l’evidència i la grandesa de les coses noves que contemplava i que, curiosament, eren les mateixes que ara veig però que abans no veia i aquest havia estat el meu pecat perquè aquestes obres «són grans i admirables» Ap 15