Toc-toc. Al meu quadern de vacances vaig anotar: Bonum est efusivum sui et communicativum. És una frase atribuïda a Pseudo Dionís que ens vindria a dir: «El bé —o allò que és bo— tendeix a vessar, a desbordar-se, a comunicar-se, a donar-se».
Que el bé sigui «efusiu» és degut a la seva naturalesa que podríem titllar de... contagiosa. El bé, doncs, és contagiós. Que sigui «comunicatiu» vol dir que no existeix sense la comunicació. No podria no-comunicar-se. No el podríem tenir a casa guardat només per a nosaltres i a recer de tothom: això no seria el bé.
Si el bé fos una persona... seria la persona de Déu: «Només Ell és bo!» i aleshores la frase, ara sí, en tota la seva grandesa, quedaria així: «Deus est efusivum sui et communicativum». Efectivament tots els indicis que tenim assenyalen que Déu disfruta donant-se.
Una de les coses amb les quals gaudeix Déu, és donant-nos, dirigint-nos... la paraula. Això, aquí a la parròquia, ho sabem. «La paraula de Déu és viva i actua». Déu gaudeix parlant... -nos. Déu disfruta canviant-nos de pecadors a justos. Déu frueix donant-se perquè la bondat es difón, no té cap altra finalitat que difondre’s. Es tracta de l’entusiasme missioner. Un entusiasme, però, que no és fanàtic ni proselitista de res perquè no «vol» res per a ell mateix. I això és redempció. I això és salvació. I això és revelació.
Déu és la tendresa infinita. És qui ens estima, ens perdona i ens ajuda a fer... el bonum, el bé. Déu disfruta així. I aquest gaudi seu en el nostre cor sovint comença per un subtilíssim i amb prou feines perceptible «toc-toc».
Toc-toc
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi
Vine, Senyor, la taula ja és parada. Vine: gaudirem plegats.
Toc-toc. Sou convidats, doncs, a sentir aquests copets deliciosos en començar el nou curs d’enguany. Toc-toc: els sentireu a la parròquia. Toc-toc: ens veiem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada