El lloc de revelació
Si algú us anunciava un evangeli diferent del que vau acollir, que sigui proscrit. La Bona Nova que us vaig anunciar no ve dels homes: l'he rebuda per una revelació de Jesús Ga 1
Ningú, ni el mateix Pau, podria sostenir-se en aquesta afirmació en tant que construcció lògica i ell mateix ens explica el perquè: perquè no és seva, perquè l’ha rebuda d’algú altre. En tant que no la torni a rebre gratuïtament d’aquest algú altre no en podrà tornar a dir res i si en digués alguna cosa la traïria. Estem a les mans, doncs, de la revelació d'allò que sigui la vida. Estem a les mans de qui això revela que també podria no revelar: ell ho pot tot! Ben mirat, doncs, tan sols vivim de caritat. Som aquells pobres en cadira de rodes davant d'una església demanant caritat i com ells també som mal vistos. «L’anunci no ve dels homes»: l’anunci no ve de ningú. L’anunci ve quan ve i prou. Quan aquest anunci ve és diàfan i inconfusible. Res no l’iguala. Per això anem perduts i un somriure amarg se’ns escapa quan recordem que potser alguna vegada havíem pensat saber-ne alguna cosa. Malgrat tot, però, tampoc podem deixar d’observar que anem i que no «no-anem». Cap on? Sabent això que ens acaba de dir l’apòstol ¿podem dir que anem a cap altre lloc que no sigui aquest lloc de revelació al qual, però, no podem anar perquè no depèn de nosaltres?
1 comentari:
M'agrada molt aquesta entrada, i també l'anterior i la següent. No puc anar posant-hi una medalla a totes perquè es veuria que sóc pesat, però faig el comentari aquí perquè allò que s'hi explica entra en aquesta dualitat de la fe acceptada i volguda, però també feta experiència de vida (revelada!), de la que parla un autor que m'agrada llegir, Ronald Knox. Deixo un fragment de la reflexió que els feia a unes noies angleses en edat escolar (parlem de l'any 1940)
«Pot passar, per exemple, que d’aquí uns anys, t’enamoris d’una persona que no sigui catòlica i t’hi vulguis casar. Desitjo de veritat que això no passi perquè sé, per experiència, que hi ha molts nois catòlics que necessiten casar-se amb una noia catòlica. Encara i així, per la llei de les probabilitats, es fàcil que es doni aquest cas i, si és així, voldràs que el teu xicot es converteixi. Ell també ho voldrà perquè pensa que ets una persona agradable i la religió que produeix gent així també ha de ser agradable i bona. Ara bé, si a ell li dona l’impressió que per a tu la teva fe és simplement qüestió de tancar els ulls i creure que les coses són vertaderes, això li pot donar molt mala impressió. O bé s’apartarà de l’Església perquè aquesta postura no li semblarà honesta, o anirà a dir-li a un sacerdot: "ah, val, tot em sembla molt bé", sense buscar trobar la veritat, sense entendre el què li diuen. D’això en resultaria una altra persona convertida a mitges. Però si aquest xicot se n’adona que tu creus de veritat quan dius: "crec en Déu", perquè t’has format una opinió, perquè t’has enfrontat a les dificultats i has fet de la doctrina quelcom teu, aleshores tindrà més respecte a la teva religió i, a més, et respectarà més a tu»
El Credo a càmera lenta ~ Ronald Knox
Publica un comentari a l'entrada