Sobre... Vós

Nota

He aplegat en una sola pàgina seguida totes les entrades que tenien l'etiqueta «Sobre... Vós» per facilitar la lectura tant del bloc com la d'aquestes entrades.

Si la voleu llegir feu clic aquí

Si feu rodar el ratolí fins al final d'aquesta pàgina que se us obrirà podreu començar la lectura pel primer text cronològicament parlant

Sobre... El profeta Amós

Jo només callo 

Jo no sóc profeta, jo no sóc expert, jo només pasturo, si això vol dir alguna cosa, si jo sóc algú

Jo només pasturo i s’hi està bé aquí tan abraçat a tot, tan abraçat a res amb una abraçada tan intensa que ningú no podria impedir

Jo només pasturo, vigilo, bado o em quedo mirant. Jo no sé res però aquest sicòmor i jo som u. Ni jo ni l’arbre sabem res: són les paraules que ens diem les que ens saben a nosaltres

—Digues, arbre ¿qui és aquell home blanc que hi ha allà dalt, l’assegut, el quiet, el respectuós i callat, l’enviat, el segur, el lluminós, el donador, el guaridor, l’incrèdul de tot, l’alegre, l’agraït, aquell que és tan feliç donant el seu recolliment? Digues, arbre: ¿Oi que s’acosta? Saps com es diu? Oi que ens ha vist? 

«Jo només callo» va dir el profeta Amós

Sobre... L'amic aquell

L'hivern ja ha passat 

Recordo un dia que no sabia com fer-m’ho per trobar-me amb ell. Ho havia intentat tot però no venia. Neguitós vaig anar a donar una volta. A les escales del metro em van donar un diari. El vaig plegar i me’l vaig posar sota el braç. A l’altra banda del carrer em vaig aturar. Vaig fer com si mirés l’hora a un rellotge que no tinc i vaig donar unes quantes passes. Em va semblar que passava desapercebut de tothom. M’havia camuflat d’algú anònim que estava esperant un altre algú també sense entitat. Vaig pensar que si jo veiés algú així m'ho semblaria; millor dit, ni el veuria. Vaig donar un parell de passos més i em vaig plantar. Va ser així com poc a poc vaig sentir la seva proximitat fins a percebre'n la veu. El meu estimat! El meu estimat és semblant a una gasela. Mireu-lo! És darrere la tanca. El meu estimat em diu: Aixeca't amic meu i vine. Mira, l'hivern ja ha passat.

Sobre... Aquell amic íntim que tinc

Lo de siempre

Solem trobar-nos cada dia cap a les vuit i prenem un cafè. El bar acostuma a estar ple. Tenen la televisió posada. De tant en tant donem un cop d'ull a les imatges mudes dels locutors i com avancen les paraules en la cinta sense fi del teletext. Hi ha els que marxen, els que arriben, els cambrers, la cua per pagar, les corredisses per agafar el diari.
El cambrer ja ens coneix —«lo de siempre?»— i si algun dia no hi anem l’endemà ens demana comptes. Ens prenem el cafè drets en un recó. Com que el soroll i el tragí són considerables passem desapercebuts i això fa que sense interrupcions la nostra conversa flueixi dolça i en una gran intimitat. Ens esperem fins que fan el temps i paguem deixant la moneda damunt la barra aguantada de cantell. De vegades, fora de mi per la joia i embriagat de dolçor, em sembla que des de que hem entrat han passat anys

 

Sobre... Caminar poc a poc

Una fulla també 

Com deia, com que generalment tinc a dintre meu aquell amic o persona estimada, de vegades li parlo i li dic: «Mira, veus, jo ara miro i veig coses per a tu, perquè vegis pels meus ulls. Per això camino tan poc a poc. No es tracta de que jo vegi sinó que veig com fent un encàrrec. Tinc l’encàrrec i la gran responsabilitat de donar-te comptes d'allò que veuen els meus ulls que ja no ho veuen per a mi sinó per a donar-t’ho, per explicar-t’ho, per explicar-te la grandesa d’allò tant petit que estic veient i per explicar-te la grandesa que és veure alguna cosa i no no veure res i no és que tu no ho vegis ja que probablement tu també ho veus sinó que ho faig perquè em sembla que t’interessa molt la manera tan particular que tinc de veure les coses tal com jo les veig. Dius que això representa per a tu una gran novetat. Quan t’ho explico quedes com pasmat dient: «Ai caram» i em dones les gràcies i em somrius i jo dic: «No, gràcies a tu» i segueixo caminant només pendent de veure que no em deixi res per veure per a tu: una rajola mullada i una fulla també

 

Sobre... Les característiques d'un lloc

Sense saber

Ell digué: —No cal ni puc dir res perquè ja sóc del tot on he d’estar 

Jo vaig preguntar: —Què és «ser on s’ha d’estar»? 

Ser-on-s’ha-d’estar, va dir ell, és un lloc que es caracteritza per la presència d’algú —generalment un amic o una persona estimada— que de repent ve a fer estada en el teu interior sense que res ho pugui impedir i també sense saber mai quan serà

Sobre... Vós

Pregària

Senyor, deixeu-me una paraula.
           Només una estona.
                      No és per a mi.
                                 Després ja us la tornaré.
                 Amén

Sobre... Venir

Ets

Com que ets — o perquè ets — vens
Només el ser es caracteritza pel venir
El no ser no ve. Allò que no és, no ve mai
Si vens és perquè ets — si ets és perquè ja eres
Si ets és perquè vens — si vens és perquè ja has vingut
Ni lingüísticament no pot no venir allò que ve
Ser, en tu, és inherent a venir
T'assembles a una paraula a punt de ser dita
T'assembles a l’alba a punt de ser dia
T'assembles a una mirada a punt de ser llum
Tot i que vens quan vols no podria ser que no vinguessis
Ho dius, he sentit com ho deies
És el que tots fem: abans de venir avisem
Vens
No pots no venir
No puc dir res
Només de tu no puc dir res encara que ho vulgui molt
Només tu no ets discursiu
Només tu ets quan vens
Només tu parles
Vine, no triguis

Amén