Si jo digués: «Gràcies Senyor per haver-nos cridat a l'existència, per haver-nos elegit per proclamar el vostre amor fidel amb una vida sostinguda per l'esperança i guiada per la caritat» tindria el problema de no saber si entenc del tot el que acabo de dir perquè pensar cada una d'aquestes paraules demana temps.
El seguia un jove cobert només amb un llençol i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i va fugir tot nu. Mc 14
Aquestes paraules ens donen notícia d'un jove que probablement tenia el costum de visitar algú a qui una nit van assaltar i que en l'emboscada també el prengueren a ell.
Presentació del tema
§ Deixa'm, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu.»
Jesús torna al Pare i tot sembla indicar que ho fa tranquil perquè ha trobat substituts de prou confiança, com dient: «Me’n vaig al pare content perquè en el meu lloc ara us hi tinc a vosaltres, amics». De les paraules a Maria, doncs, es desprèn el gran crèdit que ens té. Tant, que fa por pensar-hi. Potser per això i perquè en el fons no ens ho acabem de creure o ho oblidem, sant Pere en la seva primera carta ens ho recorda.
Què diem quan diem «descobrir el cor de Déu»? Com que diem una cosa que si ens la posem a pensar sempre ens depassarà perquè no es tracta d'una descoberta qualsevol, diem que a Déu el des-cobrim en la seva paraula. Descobrir-lo en la seva paraula vol dir fer la descoberta del seu amor personal i vivent compromès en aquesta paraula que és on glateix el seu cor. La paraula és indisociable a descobrir el cor de Déu. Si això no és així, no és paraula.
El sol fet de fer-se alguna pregunta sobre la Trinitat ja és una meditació. Quan parlem de meditar, però, no parlem de cap ciència ni de cap tècnica ni de cap exercici sinó d’una descoberta del mateix cor de Déu en la seva paraula. Una descoberta de l’amor personal i vivent de Déu compromès en aquesta paraula. La meditació marca etapes de la nostra vida, del nostre coneixement i de la nostra pregària durant les quals la paraula de Déu que llegim en l’Escriptura germina en nosaltres.
He recollit i polit les entrades que porten l'etiqueta «Trinitat» en un pdf com d'altres vegades he fet. Si el voleu veure o us el voleu descarregar podeu fer-ho clicant aquí (11 mb). Aquest és el text de la presentació:
Presentació
Aquest treball recull algunes entrades del bloc A propòsit del Full Verd escrites en paral·lel a les feines que he anat fent per a mossèn Rovira Belloso en les quals la contemplació de la Trinitat és fonamental.
Proven de descriure els «cops» amb els quals m’arribaven unes notícies que per a mi eren desconegudes i pretenen fixar els conceptes d’un trajecte espiritual.
Per explicar l’èmfasi amb el qual de vegades parlo del fet que la Trinitat ens toqui tan d’aprop, al final del recull reprodueixo un text que vaig fer en forma de post scriptum per al llibre La dinàmica de la Trinitat en nosaltres. Les nombroses eines de treball que l’acompanyen —bibliografia, notes, citacions, etc— han fet que aquest llibre hagi esdevingut el vademecum «d’un passeig pels termes persona, relació i processó» que m'ha orientat fins a les portes del gran misteri que és la proximitat de la Trinitat en nosaltres (Pàg. 43).
Quan cantem fem exercicis de ressonància. Creo ressonàncies entre el record —invisible— que tinc de la cançó amb la vibració —real— dels meus llavis cantant-la, però també entre la vibració sonora dels meus llavis i la dels qui m’escolten, així com la d’ells amb la meva, tots a la vegada emisors i oients de la «ressonància» que és com una gravació volant perquè totes les cançons tenen ales
Un dia l’avi em va encarregar una feina. L’endemà em preguntà com la tenia. Com que me n’havia oblidat, li vaig dir: «És que no sé com fer-ho». Ell em digué: «Fes-ho com Déu: sigues home». La relació tan forta que hi ha entre la Trinitat i nosaltres l’avi me la va deixar clara per sempre amb aquesta frase.
Ressonància: prolongament o reforçament d'un so, degut a la reflexió o al fet de posar-se en vibració algun cos sota la influència de les vibracions d'un altre cos, generalment sonor. El concepte de ressonància parteix d'una estructura de relació. El ressò tot sol no existeix. Sempre és «ressonància de» i «ressonància a». Com a mínim hi ha implicats tres personatges: qui emet el so, qui el percep i el so mateix ressonant, altrament dit «ressonància».
Si agafem la frase de Jeremies «L’abundor de casa meva saciarà el meu poble», tenim un exemple clar d’aquesta ressonància. La casa ressona o va fins a un poble al qual li arriba de manera inconfusible perquè és en forma d’abundor.
A la Trinitat, la ressonància del so que les tres persones emeten sense parar les unes envers les altres no s’acaba mai i és tan fort i tan ple d’amor, que per això els humans estem tan interessats a prendre’n exemple, perquè es tracta de la ressonància de la Trinitat en nosaltres.
Imaginem que un dia l’Esperit del Senyor ve i reposa sobre algú de nosaltres i que aquesta persona, a partir d’aleshores, tingui les delícies a reverenciar el Senyor.
Imaginem que aquesta dinàmica d’anada i de tornada —reposar i reverenciar— es dóna en un sol i mateix temps.
Aquesta anada i aquesta tornada, aquest fer-se lloc l'un a l'altre, són l’esquema de la felicitat mateixa en acció que expressa que s’ha assumit i assimilat el coneixement de molts dels elements que intervenen en aquesta felicitat, com ara que aquest esperit ho sigui de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor, perquè el coneixement ho haurà omplert tot com l'aigua que cobreix la conca del mar. Per això són feliços els ulls que, com els dels àngels de Rublev, poden veure d’aquesta manera tan sintètica, dinàmica i deliciosa a la Trinitat!
Aquell dia, la soca de Jesè tallada traurà un rebrot, naixerà un plançó de les seves arrels. L'Esperit del Senyor hi reposarà: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor i tindrà les delícies a reverenciar el Senyor. Is 11
Nicoletto explica molt bé la Trinitat.
El Pare impel·leix inexorablement el Fill. El fill percep aquesta força com una necessitat innata en ell, com si sempre l’hagués sentida o com si sentir-la fos una cosa natural, com una respiració, com un bany d’aigua.
El quadre representa el moment que el Fill reconeix o s’adona que tot ell és aquesta força impel·lent que, malgrat no veure-la, no pot deixar de ser-la. La reconeix com un moviment de retorn que compensa o equilibra l'antic moviment de creació que ell fou en néixer. Dos moments paral·lels que van junts. Sense l’un —anada— no hi hauria l’altre —tornada—. El moment que el fill esdevé una empremta d’aquesta dinàmica és un moment d’esplendor.
El quadre representa just el moment que Pare i Fill es diuen eternament coses plenes d’estimació, tendresa i comprensió com aquestes. El dir-se-les sense descans és l'Esperit. El quadre és la fotografia d’aquest moment que dura sempre.
Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula. He 1
Els ulls de la Trinitat o veure-ho tot o trobar explicacions per a tot des de la seva mirada és el repte davant del qual ens posa la mateixa Trinitat. A poc que ens haguem interessat pel gran misteri veurem com va donant llum. Recapitulem: Jesús és «el» moment. Després d’ell, un segon després del seu bateig, tot passà a ser trinitari. Posteriorment, la seva vida consistí a familiaritzar els creient amb aquesta nova manera de treballar. Ell ens va donar la «clau» per entendre-ho tot trinitàriament. Recordem la insistència amb la que tan sovint es refereix al Pare o a l'Esperit, com fent-los lloc, com dient: «No em mireu a mi, mireu-los a ells, mireu-nos als tres». El treball posterior de, per exemple, sant Agustí, parla de la riquesa o de la grandesa del «concepte Trinitat».
Com ho hem fet amb el llibre de la Saviesa ara ho farem amb un text del profeta Daniel:
Diu Daniel que «va veure». Com que es tracta de «veure-hi», analitzarem l’escena trinitàriament. En ella hi podem reconèixer fàcilment el Pare i el Fill, però ¿i l’Esperit?Després, tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d'home, s'acostà al vell venerable, el presentaren davant d'ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa
L’esperit, com que sempre és suau, subtil o com una coloma, passa gairebé desapercebut. Daniel en parla amb expressions neutres o impersonals. Daniel diu una mena de «se sap que s'esdevingué però no se sap qui ho va fer». Per això es val de «S’acostà» o «El presentaren» o «Li fou donada». Són tres moments o actes de presència de l’Esperit en plena feina. No són gens «neutres», com si Daniel no sabés qui feia aquestes coses i sortís per la tangent, no. Perquè la pregunta és: Qui el presentà? I doncs, qui el podia presentar tan d’aquella manera com fou la manera que fou presentat al Pare si no és l’Esperit? Us imagineu de quina manera fou presentat o qui fou l’encarregat de donar-li la sobirania? Preguntes com aquestes fan esfereïr i porten gairebé a l’estadi de la visibilitat la invisibilitat o la santedat pròpies de l’Esperit.
Són preguntes grans. Daniel encara no disposava de la paraula Trinitat per fer-les, però no per això la Trinitat hi deixava d'estar present de manera molt forta.
Daniel era un gran «preguntador» trinitari. Per això insisteix encara a preguntar per entendre que el que acaba de veure no han estat «visions»:
A mi, Daniel, tot això em contorbà, les visions que havien passat davant els meus ulls m'alarmaren. Per això em vaig acostar a un dels assistents i li vaig demanar que m'aclarís tot el que acabava de veure.
I també era un gran «preguntador» perquè la Trinitat s’assembla a les paraules adreçades al rei quan tot just va acabar d’interpretar-li el somni:
Això era el somni. Ara diré què significa.
Pèrquè el somni i el coratge que suposa la donació de les paraules que l’expliquen és justament la Trinitat encarnada, en acció i explicant-se, revelant-se. Per això acaba dient:
El somni és veritat i la seva significació segura.
En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula. He 1
Perquè Jesús és esplendor de la glòria de Déu, ho és la Trinitat. Paraules com esplendor no són habituals. Amb tot, si sentim parlar d’esplendor, d’una manera o altra ens commovem o ens inquietem perquè l’esplendor toca o passa o il·lumina les coses de cada dia, altrament no seria esplendor ja que l’esplendor o és absoluta o no és. Així podríem dir que l’esplendor de les coses de cada dia —de la vida— és un mirall de l’esplendor de Déu o millor: perquè hi ha l’esplendor de Déu ens arriba esplendor a la vida.
Quan sento parlar d’esplendor no em resigno a pensar que sigui una cosa reservada a una elit i em sembla que la possibilitat de trobar-la en les coses de cada dia existeix. No cal ser enginyer. Coses simples com anar poc a poc o fer molt silenci o estar molt quiet o no anar mai massa lluny o tan sols romandre o restar, ens hi apropen. Com diu el salm: Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món.
Busquem o simplement juguem una mica, doncs, per aquest llenguatge. Vegem si pot tenir esplendor. Qualsevol. El d’avui, per exemple, festa de sant Andreu, l’exquisit: El Senyor estimava Andreu amb un amor exquisit.
Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts, seràs salvat, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Diu l'Escriptura: «Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat». Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus: uns i altres tenen el mateix Senyor, que enriqueix tots els qui l'invoquen, perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat». Ara bé, si no hi creuen, com podrien invocar-lo? I si no n'han sentit parlar, com podrien creure-hi? I si ningú no els el predica, com podrien sentir-ne parlar? I si no els envien, qui els predicarà? L'Escriptura diu amb tota raó: «Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que porta la Bona Nova». Però no tots fan cas de la Bona Nova. Ja ho deia Isaïes: «Qui pot creure allò que ens sent predicar?» Així, doncs, la fe suposa haver sentit la predicació, i la predicació ve de la paraula de Crist. Però jo em pregunto: És que no l'han sentida? I tant que l'han sentida: «La seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món». Rm 10
Així, en la primera lectura d'avui tindríem que l’esplendor són els mateixos llavis, el mateix acte de reconeixement és esplendor com ho és el mateix creure o el mateix ser salvat, perquè l’esplendor és el cor mateix. De l’esplendor no podem ser defraudats perquè l’esplendor és el mateix Senyor. Per això l’esplendor enriqueix. No podria no enriquir. L’esplendor és la mateixa invocació quan l'invoquem.
Si téns l’esplendor seràs salvat o el qui és salvat és perquè acaba de coneixer l’esplendor. L’esplendor és haver-ne sentit parlar com de passada, com qui no ho ha sentit. Haver-ne sentit parlar! Fa estremir tan sols de pensar en la gran commoció que sacseja a qui n’acaba de sentir parlar. L’íntim reconeixement que en fa. «És la gran possibilitat», pensa.
Com veiem, l’esplendor és la mateixa prèdica de l’esplendor. L’esplendor és l’enviament de l’esplendor i no és no donar-lo a conèixer. Per això l’esplendor és com sentir passos a les muntanyes i l’estremiment de qui els sent. L’esplendor és descobrir que els passos són d’un missatger. Però aquest esplendor encara no és l’esplendor perquè el missatger diu que ell no és l’esplendor, que l’esplendor és una bona notícia, una de molt millor. L’esplendor resplandeix en qui creu allò que li acaba de dir el missatger. Hi ha algú, però, que no ho hagi sentit, això? I tant que ho ha sentit tothom: «L’esplendor s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món».
Què vol dir lligar bé algú o alguna cosa? El nom d’aquest torrent sembla una exclamació: «Abans de marxar, lliga’l bé!» També pot voler que el lliguis ben aprop teu perquè te l'estimes molt o que el lliguis ben fort a un arbre perquè no s’escapi.
Sigui com sigui a mi m'ha fet pensar en la Trinitat. Si he parlat de la importància que és distingir nogensmenys ho és lligar, lligar fort com qui arrela.
Qui distingeix és qui prèviament busca i compta i troba i recull i fa tornar i embena i pastura i sap fer reposar. Distingir és una tasca delicada: fer que algú o una cosa es diferenciï, que no es confongui amb una altra. Distingeix bé, per exemple, qui sap fer-ho en dies de núvols i boires. Podríem dir que distingir és el primer esclat de coneixement que té la persona quan neix a la consciència de ser persona. Distingir és la seva primera gran grandesa, el seu primer gran regal. Un pare, per exemple, sempre distingeix al seu fill i un fill al seu pare. Això és tan senzill, evident i gran que ens passa desapercebut. Distingir és una funció que ens ve directa de la Trinitat. Jesús, que sabia distingir tan bé, digué: Veniu, beneïts del meu Pare.
Distingiré entre uns i altres, entre moltons i cabrits. Ez 34.
El trajecte que porta de l'Espluga fins a l'ermita, passa pel Mirador de Sant Miquel que fa de llindar. Si seguim ens endinsarem per una vall fins que arribem a l'indret de la Trinitat. S'hi arriba, efectivament. No s'hi pot no arribar. No hi ha pèrdua. Hi ha fonts. «Ja hi som». Apaguem el motor. Què més? Sóc a «La Trinitat». Què més he de voler? Recordo quan hi veníem amb carro des de Montblanc. Res més. La meva capacitat teològica acaba aquí. Que en són de grans les vostres obres, diu el salm.
Què diem quan diem «en nosaltres»? (La dinàmica de la Trinitat en nosaltres). Diem coses tan simples com que la Trinitat també és una ermita, és a dir un lloc a l'abast i més aviat proper a nosaltres, com per exemple l'Espluga de Francolí
Als de la Espluga y devots, ó Trinitat molt Sagrada, y á tots los quius han votada, y als que humils complau sos vots, dáunos vostres dóns á tots per vostre benignitat.
Sacra inefable Unitat, digna de eterna alabansa, dáunos Fé, Amor y Esperansa, Santíssima Trinitat.
Explícitament sant Pau mai parla de la Trinitat perquè el terme en el seu temps encara no existia. Per això del Dia de la Trinitat en diu el Dia del Senyor, entre d’altres raons perquè això és així. Sant Pau diu:
Arribarà el Dia del Senyor i sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat quan, de sobte, vindrà la devastació com li venen els dolors a la dona que ha de tenir un fill. No se n'escaparà ningú.
Salomó escriu:
La paraula totpoderosa de la Saviesa —de la Trinitat—, deixant els trons reials, es llançà des del cel, com un guerrer decidit, al mig del país que havia d'exterminar; portava l'espasa esmolada del seu decret que no admet rèplica i, dreta allà, tocant el cel i trepitjant la terra, ho va omplir tot de mort.
Sant Pau diu:
Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament.
Salomó escriu:
Tota la creació, obeint les seves ordres, va ser forjada de cap i de nou perquè els seus servents fossin guardats de tot mal.
Això és la Trinitat. Aquest poder creador i forjador de tot. L'adveniment de la Trinitat en la vida d'una persona —«en nosaltres»—no és, doncs, un fet qualsevol. No ho pot ser i per això, pel que fa als «criteris-de-món», la Trinitat demana fer taula rasa. Així, la possibilitat de la mort sempre serà present. Podríem dir que «pensar» la Trinitat és perillós però només així podrem saber amb certesa que, efectivament, som fills de la llum. Per això hem d'estar ben desperts, perquè «tota la creació serà forjada de nou a fi que nosaltres, els seus servents, siguem guardats».
Segueixo aplicant a la Trinitat allò que Salomó digué de la Saviesa:
Són paraules petites i entenedores que amb gran candidesa espiritual expliquen de manera molt senzilla un misteri gran. «Quan entri a casa reposaré al seu costat, perquè la seva companyia no és mai amarga, ni és molesta la seva intimitat: ben al contrari, dóna joia i alegria». Es pot dir res més exacte sobre l'escalf de la Trinitat en nosaltres?Estic enamorat de la Trinitat: li he anat al darrere des de jove i ja la pretenia per esposa, encisat de la seva bellesa. La seva intimitat amb Déu fa resplendir la seva noblesa; se l'estima el Senyor de l'univers. Iniciada en el coneixement de Déu, ella n'escull les obres. Per això vaig decidir d'endur-me-la per conviure amb ella, sabent que seria per a mi bona consellera i em confortaria en les preocupacions i en les penes. Quan entro a casa reposo al seu costat, perquè la seva companyia no és mai amarga, ni és molesta la seva intimitat: ben al contrari, dóna joia i alegria.
Tinc un amic. Es diu Francesc. Ens agrada parlar de la Trinitat. Avui, per a fer-ho, hem triat aquest text del llibre de la Saviesa:
Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit tocava la meitat de la seva carrera, la paraula totpoderosa de la Trinitat, deixant els trons reials, es llançà des del cel, com un guerrer decidit, al mig del país que havia d'exterminar; portava l'espasa esmolada del seu decret que no admet rèplica i, dreta allà, tocant el cel i trepitjant la terra, ho va omplir tot de mort.
Tota la creació, obeint les seves ordres, va ser forjada de cap i de nou perquè els seus servents fossin guardats de tot mal.
El núvol cobria el campament amb la seva ombra i, allà on tot era aigua, veieren emergir la terra eixuta; el mar es tornà un camí fàcil, les onades violentes es convertiren en un prat verdejant. Tot el poble en pes, protegit per la mà de la Trinitat, travessà per allí, contemplant aquells prodigis admirables. Hi passaven com cavalls que pasturen, hi saltaven com anyells enjogassats, tot lloant-vos a vós, Senyor, que els havíeu salvat.
No ens ha deixat gens indiferents pensar la Trinitat a l’abric d’aquestes paraules tan grans. Al contrari
