Presentació
Aquest treball parteix de la ficció que poguéssim aïllar el fet d'esperar de l'objecte de l’espera. Així, en aquest temps, la qüestió no seria tant allò que s'espera sinó simplement l'espera per ella mateixa. Aquest temps que transcorreria immòbil en una espera expectant, és el aquí en direm «temps d'espera».
Separat, per tant, d’allò que espera mai no podria anar més enllà de la mateixa espera. No avançaria ni retrocediria de res. Es mantindria i prou. Seria, si voleu, un temps místic o un no-temps que tindria molt de contemplatiu, un temps passiu i vulnerable. Seria impersonal i buit, però també sanejador i ventilat perquè disoldria les ferides que ens fan els nostres temps de cada dia tan implacablement eficaços. Seria un temps simple, un temps de nen, confiat i expectant com el d’un arbre.
Quan diem espera sense objecte ho fem perquè, si diguéssim què esperem, podríem caure en el parany d’unes imatges que, més o menys reeixides, no deixarien de ser projeccions nostres.
Els relats que segueixen vénen de pensar en la possibilitat d'un temps així i en la de submergir-s’hi. Són mirades transversals, una mica superficials i poètiques d’aquests estats basats en moments reals. S'estructuren en unes entrades d'un bloc —A propòsit del Full Verd— i conserven les imatges que les il·lustren, que són com fruits visuals del temps que consideren seriosament —amb tota la seva bellesa, grandesa, patetisme i esplendor— la proposta inicial que ens fa el profeta Isaïes el primer dia d’advent: som com fulles caigudes.
L’Església fixa aquest temps durant els dies previs a Nadal i l’anomena advent. Sembla demanar encaridament la complicitat dels fidels, encoratjant-los que durant aquestes quatre setmanes «inventin» o confeccionin un tipus de temps tan personal com aquest i que és previ a l’esdeveniment que pròpiament serà Nadal. Les paraules del salm 131 descriurien l’atmòsfera que es respiraria en un temps com aquest:
El meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls. Visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima.
Podríem dir que aquest llibret és un itinerari espiritual que, peregrinant per la paraula «espera», fa algú que anhela Nadal però que ni tan sols gosa de pensar-hi per tal d’assolir un «estat d'espera» prou pur, buit i blanc a fi que Jesús, que és qui realment espera —ell a nosaltres i no nosaltres a ell— ens pugui acollir als seus braços nets de qualsevol altra imatge que no sigui la d’ell mateix.
