Avui, mentre veia sortir el sol d'aquesta manera, en Josep anava cap al cel. Descansa en pau.
Déu meu, crec en vós i per això vull estimar-vos més. Us estimo creient, però, que sou molt més que totes les coses que han dit de vós els savis. Espero veure-us aviat. Perdoneu-me, Senyor, quan arribi al vostre costat.
—D'un full de la seva llibreta de telèfons—
En Joan va insistir que, a la imatge del recordatori de la seva mare, es veiés aquella zona de la muntanya una mica més clara perquè era la de la Mare de Déu, a Lourdes. De la Mare de Déu, hi ha una cançó que diu:
Vostre esguard serè / nostra vida guarda.
Verge que ens teniu / presoners tota hora,
la vostra presó / és plena de joia.
Cantem vostres cims / coronats de glòria
Els camins del cel / trobem a prop vostra.
Recer amorós / on la pau convida
Paradís suau / de l’ànima miaAlgú que em mira amb esguard serè, algú que guarda la meva vida, que és plena de joia, que és recer amorós, que és paradís suau...
He pensat que, de la mateixa manera que aquestes paraules eren aplicables a la meva mare, també ho són per la mare del Joan.
—Per què?
—Perquè ella, la Verge, la Mare de la Vida, ho ha estat abans de totes les mares que porten vida al món.
La mare, doncs, amb la Mare de Déu de Lourdes just damunt del cap, al fons, entre aquelles roques tant… lourdes. Tot això també ho diu la imatge.
Dilluns, mentre anava cap a la catedral, no podia deixar de pensar en la iconografia que envolta el nostre sant i a com se’l representa. Per exemple La glorificació de sant Oleguer, l’oli de fra Juncosa que hi ha a la volta de la sala capitular de la Seu. Potser per això sempre l'havia vinculat al torbellí d’un corrent d’aire poderosíssim en el qual es fonia el sant en la seva ascensió al cel.
Sí, el tema d’avui era el vent: un vent ascendent, el vent de l’esperit que de vegades arrossega amb més força i poder que el d’aquest dilluns. La sorpresa, però, la vaig tenir quan vaig visitar el cos incorrupte que encara no havia vist mai.
«Era ell», em deia a mi mateix una mica corprès mentre passava per davant del seu rostre, «era ell» i ell no tenia res a veure amb l’esplendor amb el qual la meva imaginació l’havia revestit. Era ell i era allà i era tan «algú» que semblava viu perquè passava desapercebut de tanta humilitat com desprenia. I era transparent perquè era tan algú com tanta gent que al llarg de cada dia passava pel meu costat sense que m’adonés que ells també eren sants. Gent anònima, gent del carrer, veïns, parroquians, pobres, beneficiats: per a mi, aquell dilluns, tots ells van ser per un instant lluminós sant Oleguer.
Després de baixar les escales de darrera l'altar em vaig trobar amb la Teresa i li vaig comentar que un, després d'una visita com aquesta, no surt igual a com hi entra...
Al vespre, recordant tot això, vaig pensar que havia tingut molta sort de formar part d’una parròquia com la nostra, com la seva.
El mossèn m’ha demanat que faci una petita crònica de com va anar el viatge-ofrena-de-curs de la parròquia a la Moreneta però m’ha dit que, sisplau, fos molt-molt curta ja que era pel Full Verd. Després de rumiar he escrit una sola paraula que és aquesta:
—Sí!
Que vol dir: «Sí: que el curs d’enguany sigui tan intens i meravellós com el de l’any passat. Sí: que el blau mantell de la Mare de Déu ens aixopugui com ho ha fet fins ara. Sí perquè ha arribat l'hora de la fe i ja no necessitem mainaderes. Sí perquè ho hem confirmat: efectivament, som hereus de les promeses. Sí: la paraula preferida de Maria...
Total: cent-trenta-una paraules que podien haver estat una de sola
Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt / per sempre igual i tensa / i que el destí no em pugui arrencar, decebut, / sinó una sola nota, invariable, immensa. / Una nota molt greu i molt constant. Vençut / no sigui mai el clau que tiba i que defensa / la viva pulcritud / de la vibració d'una corda ben tensa.
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda / que vibra malament! / Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent, / àtona, corrompuda, / corda desafinada, la meva ànima ment. / Quants cops l'hauria volgut muda / per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, ¿Tu no voldries / reblar les torques dels meus extrems afeblits / perquè mai no s'afluixin les meves melodies? / Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, / i cantar sempre igual, ignorant les follies, / els dalers, els neguits, / el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies… / Jo vull ésser com tu, o corda que diries / que sempre et polsen uns mateixos dits.El poema em sembla una bona descripció de l'esperit d'un neuròleg. Em sembla bona perquè entre altres virtuts em sembla humil —Senyor, ¿Tu no voldries...—. La seva corda, la corda de l'ànima del teu pare, ja és per sempre igual i tensa. La corda de la seva ànima descansa, reposa
L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor is 11
Mireu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir i us faré tornar a la terra d'Israel. Llavors, poble meu, quan obriré els vostres sepulcres i us en faré sortir, sabreu que jo sóc el Senyor. Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra. Llavors sabreu que jo, el Senyor, ho he anunciat i ho he complert. Ho dic jo, el Senyor. Ez 37
Amb les portes d'una església passa el mateix que amb l'Evangeli de sant Joan on un té constantment la sensació de que «ja hi som».
—Però ¿com pot ser que haguem arribat si encara estem de camí, com és que sant Joan ens posa en el camí de Jesús al mateix temps que ens dóna la convicció que ja hi hem arribat?
—Perquè aquestes paraules estan escollides de tal manera que semblen paraules pures d’Encarnació. A la vegada que fan referència a coses de la terra —el vi, el pa, l’aigua, la llum, el pastor, el cep, la xarxa— indiquen una direcció i assenyalen el seu terme que és Jesús present i revelant-se.
L’exemple més clar: «El qui és la Paraula s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres». Subjecte: la Paraula. Complements: s’ha fet home, s’ha fet pa, s’ha fet vi, s’ha fet llum, s’ha fet companyia, s'ha fet porta, s’ha fet encontre, s’ha fet mans travessades i s’ha fet camí i terme del camí a la vegada.
Com puc dir que «entro» a l'església? No havíem quedat que des de sempre —des de l'origen, des del bateig— ja sóc dins? I quan surto ¿com puc dir als parroquians «fins demà»? «Entro, surto, sóc dins»... en què quedem?
Hi ha moltes maneres de travessar el llindar d'una porta, hi ha molts tipus de portes i algunes són invisibles com la que veieu: es tracta de la porta de la Misericòrdia
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. Ap 3
Mentre pujàvem les escales que portaven a la Seu Vella li vaig preguntar a mossèn Tarragona de Lleida —a la fotografia amb gorra— si s'ubica en algun lloc aquesta presó. Em va dir que sí i me la va assenyalar amb la mà. Mentre pujàvem l'anàvem cantant. La lletra és molt bonica. És una història d'amor
A la ciutat de Lleida / n'hi ha una presó / de presos mai n'hi manquen / petita, bonica / prou n'hi porta el baró / lireta, liró
Hi ha trenta-tres presos canten una cançó / l'han treta i l'ha dictada / petita, bonica / el més jove de tots / lireta, liró.La nina se'ls escolta / de dalt del mirador / a cada posadeta / petita, bonica, / en davalla un graó / lireta, liró.Los presos se n'adonen / i paren la cançó / Canteu, canteu, bons presos / petita, bonica / canteu-ne la cançó / lireta, liró.Com cantarem, senyora / si estem en greu presó? / Que us falta menjar o beure / petita, bonica / o us quiten la ració? / lireta, liró.No ens falta menjar i beure / ni ens quiten la ració / lo que ens falta, senyora, / petita, bonica / les claus de la presó / lireta, liró.Canteu, canteu-ne, presos / acabeu la cançó / acabeu-la, bons presos / petita, bonica / que me'n captiva el so / lireta, liró.Aniré al meu pare / recaptaré el perdó / Qui és que l'ha dictada / petita, bonica, / tan bonica cançó? / lireta, liró.El del barretet negre / el més jove de tots. / Ja se'n va a n-el seu pare / petita, bonica / a demanar-li un do / lireta, liró.Ai, pare, lo meu pare / jo vos deman un do / no vos deman València / petita, bonica / ni tampoc Aragó / lireta, liró.Ni tampoc Barcelona / ciutat de gran valor. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica / qui do vols que jo et do? / lireta, liró.Ai, pare, lo meu pare / les claus de la presó. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica, / això no pot ser, no / lireta, liró.Los presos fugirien / com quedaria jo? / Digues per què vols, filla / petita, bonica / les claus de la presó? / lireta, liró.Ai, pare, lo meu pare / per treure'n l'aimador. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica / quin és ton aimador? / lireta, liró.Ai, pare, lo meu pare / lo més petit de tots. / Ai, filla, Margarida / petita, bonica / això no pot ser, no / lireta, liró.Han cremat La Garriga / Conflent i Rosselló. / Dels presos que allà canten / petita, bonica / digau, què en fareu, vós? / lireta, liró.S'acosta el Sant Dissabte / los penjarem a tots. / Ai, pare, lo meu pare / petita, bonica / no pengeu l'aimador! / lireta, liró.Ai, filla, Margarida / serà el primer de tots. / Les cordes són filades / petita, bonica / que en costen a pes d'or / lireta, liró.Ai, pare, lo meu pare / pengeu-m'hi a mi i tot / feu les forques de plata / petita, bonica / i feu-ne els dogals d'or / lireta, liró.I a cada cap de forca / poseu-hi un pom de flors / perquè la gent quan passi / petita, bonica / sentin la bona olor / lireta, liró.resin un parenostre / per l'ànima dels dos / i diguen: "Ai, la trista, / petita, bonica / que ha mort per l'aimador! / lireta, liró.Déu la perdó, floreta / jardí de cada flor. / Qui és aquesta donzella / petita, bonica / que és morta per amor? / lireta, liró.Néta n'és del rei d'Hongria / parenta d'Aragó. / Déu l'hagi perdonada / petita, bonica / la filla del baró / lireta, liró.
Siempre estaba dispuesta a participar en las actividades de la parroquia y algunas se quedaron solo en el deseo frustradas por las limitaciones que le impuso su enfermedad. Sin embargo simplemente con su ejemplo ha irradiado bondad y ha conseguido hacer su apostolado.Los avatares dolorosos de su vida que la trasplantaron de su entorno en la otra punta del Eixample a nuestro barrio y a su inserción en nuestra comunidad parroquial, nos han permitido conocerla y acompañarla en esta última etapa para enriquecernos con su ejemplo de bondad, su sencillez, su tesón o su aceptación con serenidad de todos los contratiempos de salud que la han ido asediando cada vez más y contra los que ha luchado mostrando una fortaleza de ánimo sorprendente. Todo un gran ejemplo para nosotros de una espiritualidad profunda, de una total confianza de quien se sabe estimada por Dios y dispuesta a unir sus padecimientos a los que sufrió Jesús, que es el único que sabe convertirlos en misericordia y salvación.
Habíamos reflexionado una vez sobre recuerdos de enfermedades pasajeras cuando éramos niñas y cómo notábamos entonces el desvelo y el cariño de nuestros pobres padres preocupados, como si nos quisieran más intensamente que nunca, y recordábamos una frase del profeta Isaías, en la que Dios se expresaba así: «Puede una madre olvidarse del hijo de sus entrañas? Pues aunque ella se olvidase, yo no me olvidaré».Con esta gran fe nos deja confortados, con esta voluntad de aceptación de un final duro pero llevado con dignidad, y con la esperanza y alegría de caminar hacia el Padre y gozar eternamente de su mirada y de su luz. Que así sea.
Mi agradecimiento en segundo lugar a todos los que os habeis reunido en esta celebración eucarística a rezar por ella, además de los feligreses de esta parroquia, donde se sintió acogida como si fuéramos su familia, especialmente también a sus familiares, algunos venidos de muy lejos, y a todos sus compañeros y compañeras del largo camino que ya tenía recorrido antes de que nosotros la conociéramos, las hermanas del orden de las Vírgenes Consagradas, de los grupos de oración, de la Legión de María... amigos, amigas y vecinos.Nos sorprendía la cantidad de personas que la conocían y la apreciaban, la cantidad de visitas que ha recibido en su enfermedad y que siempre agradecía aunque a veces pudiera sentirse físicamente agotada. Todo esto es señal de que, como Jesús a quien consagró su vida, pasó por este mundo haciendo el bien.
Estamos pues gozosos porque la creemos envuelta por el amor de Dios, a quien supo responder consagrándole su vida. Gozosos por su dicha ya definitiva y porque permanecerá siempre a nuestro lado puesto que creemos en la comunión de los santos.Gozosos, y agradecidos por su ejemplo de bondad, desde nuestro peregrinaje en la tierra le enviamos hasta el cielo nuestro abrazo
Hi ha adoració, humilitat, alegria i fe en la salutació d’Elisabet a Maria
Hi ha adoració, humilitat, alegria i fe en la salutació que avui li fem a l'EmparEn tot això hi ha un tema que ens depassa: la revelació de Déu
Aquesta entrada que pràcticament és una repetició d'unes anteriors (feu clic aquí i aquí si les voleu veure i llegir-ne els comentaris) és per a recordar-te, «Anna-de-dotze-anys»
Diuen de tu que tens tota la humilitat, tota la mansuetud i tota la paciència del món i que mai no escatimes cap esforç. Probablement és per això que, els qui et coneixen, et comparen amb aquest fresc del segle vuitè i d’autor anònim
«El Senyor és a prop dels qui l'invoquen, dels qui l'invoquen amb sinceritat i satisfà el desig dels seus fidels, escolta el seu crit d'auxili i els salva. Tothom posa els ulls en el Senyor, mirant esperançat i, al seu temps sempre els dóna l'aliment»
I ara, després d’aquestes paraules, farem com tu: ens posarem el dit als llavis. Tens raó: davant segons quines coses cal guardar silenci !
Ànims. Resem per vosaltres. Reseu per nosaltres
Li devia el petó de Nadal que des d’ahir li guardava. Li he explicat que avui havíem llegit: «Jesús digué als seus: “No us preocupeu”». M’ha dit que us felicités el Nadal de part seva
Empar:
Qué te puedo dar, que no me sufras, qué te puedo dar, que no te hundas? Que no vea en tus ojos reflejos de cristal, que me mata tu angustia, que me puede tu malEmpar, sabem que...
Sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar; perquè ell que els coneixia des de sempre els ha destinat a ser imatge del seu FillEmpar, què dir davant d'això?
«Donaré gràcies al Senyor tant com pugui, el lloaré enmig d'una gran gentada, perquè s'ha fet el defensor del desvalgut» Sl 108
Gràcies, Senyor Jesús, per haver creat una criatura com l'Empar. Us agraeixo i us dono glòria perquè me l'heu donada com a amiga
Es un goig i un gran do tot el bé que he rebut de Vós, Senyor meu, mitjançant la petita, consagrada i blanca Empar
Moltes, moltes gràcies, Senyor, pels exemples que cada dia rebo d'ella
Exemples d’humilitat, de confiança en Vós, de coratge en les proves dures i d'immensa mansuetud
O Jesús... Senyor de l'alegria i de la tendresa... si així ho voleu... feu augmentar la pau i la serenor en aquest tram del camí de la meva amiga, en aquesta callada i silenciosa senda fins que arribi al Vostre costat
Amén
«Estic ben segur que res de l'univers creat no serà capaç d'allunyar-nos de Déu, que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima» Rm 8
Els monjos a la missa conventual porten el llibre del Nou Testament alçat per damunt dels seus caps fins al faristol. Després de la lectura de l'Evangeli el retiren amb la mateixa solemnitat, també en processó
La Paraula
No és que el mal sigui o que sigui molt o poc o coses així, no. El tema és tot un altre. El tema, quan el plantegem així, queda bloquejat i no ens en sortim —no sortim del mal—. Per això cal, per resoldre’l, un «poder» especial, una mena de poder superior al del mal. Fins aquí tot correcte. Fins aquí hauríem creat una mena de superhome que venceria el mal. Alerta, però: seria home al cap i a la fi. Allò que fa que el plantejament de Jesús sigui la veritat el dóna el matís «us he donat». No, de cap manera pot ser només nostre un poder que estigui per sobre les serps i els escorpins. Aquest poder ens ha d’haver estat donat «des de fora» de nosaltres. No és nostre. El matís és important. Per més forts que siguem nosaltres només som febles i coses com aquesta coses no les podríem fer. Però ens ha estat «donat». Ho diu el llibre. Podem anar refiats. Tenim garanties. El reconeixem. Per això sabem que res no ens podrà fer mal. Diem: «Mira, la serp, mira l’escorpí, mira aquell mal que em podia haver fet tant mal. Ens «és donat» un poder. He vingut a Montserrat, doncs, a buscar-lo, no hi ha dubte: és això. És això:
«Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins i totes les forces de l'enemic: res no us podrà fer mal. Però no us alegreu que els enemics se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel» Lc 10La Paraula: aquí, avui, també, abans que res, viva. Després la resta
L’ofrena«Un any més, un nombrós grup que representa la comunitat parroquial de Sant Oleguer de Barcelona hem pujat a la muntanya santa per posar-nos sota la protecció amorosa de la Mare de Déu perquè ens beneeixi i ens ajudi a realitzar les activitats que tenim en projecte per aquest nou curs. Prenent la Nostra Mare com a model volem viure amb la humilitat de saber que tot el que tenim és regal de Déu i demanem de ser prou dignes de viure-ho i de comunicar-ho amb alegria i generositat als pobres i als malalts»
Maria Teresa Mateo
«Verge prodigiosa. Mare castíssima. Profetessa admirable. Rosa de Caritat. Santa engendradora. Verge poderosa. Senyora de Montserrat
Els amics
Els qui portem al cor
Portava sota el braç un dels dos primers exemplars que el senyor Herder ens havia lliurar ahir. El portava per oferir-li a la Moreneta de part de mossèn Rovira i meva
Quan es va acabar la missa i fins que no va començar la Salve vaig estar ben bé una hora assegut als peus de la Mare de Déu en silenci. Els turistes, els ipads...
Era un silenci dens i molt silenciós ple de coses de les quals no puc dir res
Va anar d'un pèl que m'oblido de comprar-la
«A l'estiu cada dos dies collia un cistell ple de pètals grocs de boixacs i els posava a coure dins d’un tupí amb vaselina, cera d'abelles, àrnica, pells de llimona i camamilla. Sense recepta. No en tenia de recepta. Ho feia intuïtivament però no m'havia fallat mai perquè tot el que rebem de bo, tot do perfecte prové de dalt —¿oi que els boixacs semblen perfectes?— i baixa del Pare dels estels —¿oi que els boixacs són estels?—. Per la bona olor que feia sempre regalava a les visites potets amb ungüent d'aquest i sovint en portava a l’hospital: anava de llit en llit untant les parts adolorides dels malalts i mentre ho feia compartia les fregues amb un munt de paraules plenes de bons desitjos que potser eren el bàlsam millor»
«Ara, a port, entra el coratge». Això volia dir que feia acte de presència el 'coratge' i no només el Coraggio de la companyia Grimaldi. Això volia dir que una paraula s’havia encarnat en forma de vaixell. Un dia vaig anar a veure'l de prop. Tenia per costum atracar al Moll de Ponent. «Sóc molt a prop del coratge» o «Tocaré el coratge amb les meves mans» m'anava dient mentre m'hi apropava... suposo perquè sóc més aviat poruc de mena.Per la seva forma característica —que devia ser «moderna» cap al 2005 que el van armar— era fàcilment reconeixible des del meu lloc de treball a la Torre Colom i dimecres passat em va semblar tornar a veure'l des del quinzè pis d'un edifici de Vilassar
Aldo Grimaldi en feu una sèrie que, a més del Coraggio, hi havia el Tenacia, l'Audacia, el Forza i l'Energia. Ara són propietat d'una altra companyiaAixò de l’encarnació de les paraules sempre m'ha portat de corcoll. Quan hi penso em marejo i mai aconsegueixo posar ordre a les turbulències que es generen al meu cap
Coraggio. Suggereix els crits dels pirates, dels aventurers, dels apassionats per la vida. «Coratge, endavant, no us desanimeu». És com dir:
«N'estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de sota, ni res de l'univers creat no ens podrà separar mai de l'amor de Déu» Rm 8Avui he agafat una ampolleta d’aquelles amb comptagotes que guardava buida a un calaix i l’he donat a algú. «Té —li he dit—. En prens deu gotes al matí i deu gotes al vespre. Veuràs com t’ajudarà. A mi en el seu moment em va anar molt bé. És un remei de collita pròpia. És ple d’una substància anomenada--c o r a t g e--». Li he fet dos petons. Es tracta d'algú que avui comença les sessions de quimioteràpia
El meu crit implora l'ajut del Senyor, el meu crit suplica al Senyor. Aboco al seu davant el meu plany, exposo davant d'ell el meu perill: «El meu esperit se sent rendit, però tu saps per on camino; m'han amagat un llaç al lloc per on passava. Mira al meu costat i ho veuràs: no trobo ningú que faci cas de mi, he perdut tota esperança d'escapar-me, ningú no s'interessa per salvar-me la vida.» Imploro auxili, Senyor, i et dic: «Tu ets el meu refugi, la meva heretat en el país de la vida. Escolta atentament el meu clam, perquè he quedat desemparat. Allibera'm dels meus perseguidors, homes més forts que no pas jo. Treu-me viu de la presó i en donaré gràcies lloant el teu nom. Els justos faran corona al voltant meu, celebrant la mercè que m'hauràs fet.» Sl 142
