Sobre... El parlar de la relació

Confio, això és tot 

En tot interior hi ha una relació i en tota relació hi ha un parlar. Un «diàleg» que no calla. Les paraules que allà s’hi diuen valen el seu pes en or. Les paraules alimenten la relació. La relació alimenta les paraules. En la relació es dóna el misteri de l’encarnació de la paraula que no vol res més que això: parlar, no callar. Aquest relat sense principi ni fi simplement es fa, es va fent.
De vegades, però, aquest relat s’ha de desbrossar. Se li ha de fer espai, se n’ha de ser conscient. Aleshores, aquest diàleg passa a primer terme —un primer terme silenciós— de tots els altres possibles diàlegs que un pugui mantenir. Un ha de dir: «Sóc conscient que parlo, però com que «no puc» dir amb «qui» parlo, dic que parlo en la relació que mantinc amb ell i, com que això és asseverable en alt grau per part meva, hi confio i em mantinc en pau en la relació que m’és donada de tenir-hi. Ella és el meu paradís». El salm 139 diu: 

El meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls i visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, la meva ànima és així. Confio, això és tot

Sobre... La cambra interior sagrada

«La cambra interior sagrada»

Exercicis d’interiorització

—o—O—o—

He aplegat els textos que porten l'etiqueta «Interior» en un pdf.

Si hi voleu accedir podeu fer clic aquí. 

Com a postludi he escrit aquesta «Cua»

—o—O—o—

Cua

Llavors reflexionà i es digué: aniré a trobar el pare. Lc 15 

El Fill Pròdig és l’encarnació d’això portem dit. El fill pròdig torna a casa, torna a l’interior i d’aquest tornar ell en fa un treball, es veu obligat a fer-lo per no sucumbir. Sense un interior on poder hostatjar o pensar amorosament totes les coses que li han passat no sobreviuria. Necessita aquest lloc i per això el crea i el pateix i el gaudeix. Les «noves-velles» costums de casa el seu pare després de tant temps d’estar-ne allunyat convivint amb les «velles-noves» costums que ell havia adquirit «allà». Tot això pobla el seu interior. La seva ànima és això. És sagrada de tot això perquè aquí les coses, enlentides, han estat pensades —reflexionades— i encaminades. 

Tots els interiors de tothom estan fets de coses semblantment grans i, si això és així, vol dir que aquesta també és la història dels profetes i de Jesús mateix i ens demostra com és urgent prendre consciència de tots els detalls per més insignificants que ens semblin d’aquest interior perquè tots som fills pròdigs, tots tornem amb el nostre bagatge a casa, a l’interior, al Pare.  

El cristianisme —el Llibre, la Bíblia, la Paraula, els sacraments, els exercicis de pietat, etc.— ens convida a prendre molt seriosament aquests exercicis d’interiorització —«exercicis espirituals»— i ens dóna eines molt subtils i enriquidores per combatre l’«enemic». La força ens vindrà en funció de la profunditat en la qual ens haurem submergit en aquest interior nostre que és un lloc creador d’immunologia per excel·lència. En alerta constant i amb fortes mesures de precaució podem entrar amb tranquilitat en la confrontació activa amb tot allò que té la capacitat de matar-nos oposant-li la nostra capacitat específica de persona que haurem après a ser per sobreposar-nos a la mort.  

El nostre entorn també és la nostra trascendència i, com més gran és el perill que emana de l’exterior més fortament li hem de fer front de manera cada vegada més trascendent. Per això ens cal l’autoritat d’una «altra vida» en la pròpia vida que sigui el nostre més íntim «encara no» ja que, la meva transformació, això sí que és urgent! 

Ens cal l’autoritat de «les escriptures» que, com un entrenador, ens diuen: «Tu pots el que vols, tu has de poder voler allò que has de fer i en tens capacitat i jo no vull de cap manera que tu no vulguis». Com un bon entrenador, doncs, constantment ens dissuadeix d’abandonar com ho fan els sagraments i la Paraula i l’Església.

Sobre... Perdre el cap

Si haguéssiu vist

Quan posem el cap al nostre interior sagrat correm el risc de perdre’l.

L'Evangeli de sant Marc explica la decapitació de sant Joan. En el relat hi ha elements —Herodes, Herodies, la safata, etc— que, a més de facilitar les prèdiques dels mossens, han generat rius de tinta o, fins i tot, més d'una òpera com si es volgués desviar l'atenció del que fa el cas perquè, efectivament, aquell dia «el guarda hi anà i el decapità» però realment sant Joan havia perdut el cap molt abans. Un perd el cap quan ha trobat un centre de coordinació molt millor que el del seu cap. Un que perd el cap és com si l’hagués posat en el cap d'algú altre, en un «més-que-cap», en un «cap de caps» o a l’interior del cap de la galàxia on ara mateix s’hostatja. Així les coses, a un tant se li en dóna el seu cap i si li tallen és com si no fessin res. Què importa un cap més o un cap menys com el seu? Si ja no li pertany! Si el tallen què es pensen que tindran? Es pot tallar una galàxia? De què la tallaríem o la separaríem?

El meu cap no és important —pensava sant Joan— i qui sap si no és millor que me’l tallin. De fet la decapitació seria una representació de la meva realitat ja que fa molt temps que visc amb el cap tallat. Si me’l tallen veuran. Segur que veuran. Però què veuran? No veuran un cap tallat tal com ells volien o s'imaginaven perquè el cap que ells volen tallar no es pot tallar, no és tallable perquè entre d'altres raons no ens pertany.  

Jo vaig perdre realment el cap un dia molt abans de néixer, quan encara era al ventre de la mare i en aquell interior vaig veure l’univers sencer i vaig saltar d’alegria, però encara l'havia de perdre una altra vegada, un dia, mentre batejava al Jordà.  

Si vosaltres haguéssiu vist o sentit el que jo vaig veure en les dues ocasions entendríeu de què us estic parlant

Herodes envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda hi anà, el decapità a l'interior de la presó, portà el cap en una safata i el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Mc 6

 

Sobre... El salm vuitanta-set(2)

Prendre possessió (2) 

Quan finalment haurem donat el pas, ens trobem amb la sorpresa que és el mateix interior que es dirigeix a nosaltres amb paraules semblants a les que havíem dit abans de donar-lo: «Tu ets meu, et reconec, t’acullo i et prenc per possessió». 

Aquestes paraules de benvinguda —aquests «oracles gloriosos»— fan que ja no ens quedi cap dubte que hem arribat a casa. I tan és així que són molts els qui surten a rebre’ns i ens saluden tot presentant-se amb efusió: «Aquest i aquell altre també són ciutadans de l’interior». Entre ells hi ha nombrosos cantors i dansaires que, mentre algú pren nota del nostre nom per inscriure’l en el llibre de registre, aclamen: «Benvingut, tu també, ciutadà de l’interior!». 

La segona part del salm vuitanta-set diu: 

Compto Egipte i Babilònia entre els fidels que em coneixen. A Filistea, a Tir i a Etiopia els dic: Fills de Sió». Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada: aquest i aquell altre són fills de Sió». El Senyor va escrivint al registre dels pobles: «Fill de Sió» I els cantors i els dansaires responen: «Ciutadans de Sió». Sl 87

Sobre.... Una figuera

Tu ets el mateix

Per parlar de l’interior d’un dels arbres més antics del món solem parlar del seu cor. Parlem del cor de la figuera perquè és lògic pensar que amb ell ens arribin també els coneixements més antics del món. Posar-se sota la seva ombra, doncs, és entrar en comunió amb coneixements com a mínim dels temps d’Adam i Eva que la van utilitzar de vestit. Un, doncs, quan està sota una figuera, està sota coses grans o molt grans i si respireu la fragància tan intensa de les seves fulles veureu com té el poder de transportar-nos-hi. La paraula ficus és molt antiga i ni els hebreus, ni els grecs, ni els llatins, es van molestar mai a adaptar-la. Així, sense etimologia, ha passat pràcticament igual de generació en generació. Aquest breu diàleg dóna tetimoni de les coses grans o molt grans que poden passar a l’abric d’una figuera:

Felip digué a Bartomeu: —L’hem trobat. És un dels nostres. 
Bartomeu li contestà: —En pot sortir res de bo d’aquí?
Felip digué: —Vine i ho veuràs.
Jesús, en veure'l, digué: —Mireu, un home que no enganya, un home transparent.
Bartomeu li contestà: —D'on em coneixes?
Jesús digué: —T'he vist quan eres sota la figuera.
Bartomeu li contestà: —Tu ets Fill del mateix Déu.
Jesús digué: —Creus perquè et dic que t'he vist sota la figuera?
Bartomeu li contestà —Tu ets el mateix amb qui jo abans estava tan unit, allà, a l’interior, a l’ombra d’aquella antiga figuera. Tu ets ell. Amén.

Sobre... Prendre possessió

No sense alguna certesa  

Prendràs possessió del teu territori, així redreçaràs el cap

Arriba un moment en la vida d’una persona que comença a tenir edat per a reconèixer qui o on és. Reconèixer, per exemple, el lloc d’on és. «Ah, és veritat, sóc d’aquí, de Barcelona!» com si abans no se n’hagués adonat i ara no li toqués més remei. «Sí, tens raó! Valldaura, el Mas Guinardó, el carrer de les Camèlies o l'Alegre de Dalt, sí»
Dir que aquest és el meu lloc o que és el més semblant a allò que diu la gent quan diu «casa meva». No puc dir que el desconec: el reconec, com si ja no me’n pogués amagar més i l’hagues d’acceptar per evidència.
Amb el nostre interior passa el mateix. Podem constatar l'evidència, per exemple, en el diàleg que allà dins no cessa, innegable i incomparablement. Prendre’n possessió, doncs, seria el tema o l'expressió que més escauria o més convindria a la nova situació. Arriba un moment que hem de prendre possessió d’aquest domini. Hem de dir: aquesta terra interior és la meva, la reconec i ara, amb tots els indicadors a la mà, simplement n’he de prendre possessió. Plof. Donar el pas. Prendre possessió d’aquest interior meu sagrat com a indret, com a terra, com a pàtria, com el meu lloc. Dir senzillament: «Ah, era aquí on volia arribar!» no sense reconèixer, però, que «aquí» no hi hauria arribat sense alguna certesa prèvia, sense una promesa, sense algú que abans no m’hi hagués engendrat.

Ja eres príncep el dia que vas néixer, tens la glòria sagrada des del si de la mare, des del principi jo t'he engendrat Sl 110

Sobre... L'oració

Quantes coses! 

Diu el Senyor: jo els faré entrar i prendran part en les festes dins la meva casa d'oració  Is 56

L’interior sagrat de la persona no són les parets que el limiten.
L’interior sempre està fent-se. L’interior és oració.
L’oració sempre està fent-se, l’oració és aquest interior sagrat.
L’oració, però, abans de començar necessita un primer impuls, un copet de res a l’espatlla que la desvetlli i la posi en marxa. Algú que li digui: «Jo t’hi faré entrar».
Sense aquesta veu, una oració mai no començaria i per això li és imprescindible el testimoni d'algú que, per haver-hi estat, l’encoratgi a entrar on ella vol entrar, allà on tot és oració.
Descriure els espais d’aquest interior en els quals entra l’oració és impossible. Cap mesura ni cap mesurador serviria perquè allà, un pam de terra conté «miríades d'àngels, l'aplec festiu i l'assemblea dels primers inscrits». He 12  

Quantes coses que depenen d'un cop de no res a l'espatlla!

A Rosa Clemente

«amb els àngels, amb els primers inscrits, a l'aplec festiu»

21 d'agost

Sobre... Ara

D'una tertúlia

Un dia, després de sopar, uns quants ens reunírem i quan tots fórem a l’interior ell digué: «Us ho asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc. Jo sóc ara». Nosaltres, somrient, li diguérem: «Que ara siguis i que no no-siguis, ja es veu!». Però ell replicà: «No, no! És que jo sóc l’ara, el mateix ara, l’ara mateix, com podeu veure». 

Alguns assentírem enfervorits: «Tens raó, ara ets i ets l’ara! El luxe de la demora que portàvem fins ara era fastigós i no ens el podem permetre més. Per tant ara, a partir d’ara, serà per a nosaltres ara per sempre més. Ara ja no hi haurà cap més abans d’ara ni cap després, per més que visquem a l’any dos mil. Ara ja no ens en separarem. Ara, cada pensament seguirà el fil d’ara i serà un cant nou d’ara. Tens raó, això sí que és una gran revelació: abans vivíem d’una manera miserable. Sense ara vivíem prostergats, desplaçats i carregats de deutes amb el temps, però a partir d’ara tot serà diferent perquè el nostre temps començarà a comptar des d’aquest mateix ara. 

Llavors, pel carrer se sentí algú que cridant amb força li digué a algú altre: «Que no ho veus? Si és ara!» 

Va ser un Ara subratllat i emfatitzat molt dolçament, o potser tan sols m’ho va semblar a mi. Em recordà l’ara aquell de Zacaries: «Ara, mestre, deixeu anar en pau el vostre servidor perquè els meus ulls acaben de veure la salvació». Era un ara que deixava veure de manera diàfana l'hora de l'ara de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, un ara on el seu Messies ja governava. Ap 11

 

Sobre... Les llàgrimes de sant Llorenç

Com pots veure

Una nit, mentre contemplava caure les llàgrimes de sant Llorenc per una finestra que hi ha a l’interior de casa, vaig sentir que, pel carrer, algú que passava acabava de dir: «—Mira!»  

El to imperatiu de la veu em va fer pensar que, efectivament, veure el que veiem era del que es tractava. Sí: em veia a mi mateix mirant el que veia i no veia res més perquè aquesta altra cosa que no veia no existia. En veure, doncs, veia el present de l’evidència que és veure i, si deia que veig, també em comprometia amb el que veia. 

Hi havia certesa, veracitat, exactitud i seguretat en això que veia. No sabia què veien els demés però sí que sabia amb tota convicció que ells també tenien un gran compromís amb el seu veure-hi. Tampoc sabia què hagués vist, per exemple, si hagués nascut ara fa un milió d’anys però sí que sabia que el seu transcurs hauria portat al punt que era jo i que aquest punt era ara.  

Semblava que algú m’hagués triat i escollit amb molta precisió fixant-se fins i tot en els meus defectes i les meves mancances per assistir a aquest tan gran espectacle. Perquè no hi havia cap més espectacle que aquest que estava veient i això em semblava d’una responsabilitat enorme. No era una cosa qualsevol veure el que veia perquè veia el cel i els estels i les llàgrimes i la terra i no podia fer veure que no ho veia o que allò no era important ja que el meu mateix veure en formava part. 

«Mira, com pots veure, ets viu» va dir la veu del carrer abans de desapareixer en la nit. 

Mira, tot el cel fins al punt més alt i tota la terra amb el que conté són del Senyor, el teu Déu, però ell es fixà només en els teus pares, els estimà i, d'entre tots els pobles, escollí els seus descendents, que sou vosaltres, com ara pots veure. Dt 10

 

Sobre... Una gran avinguda

Preparada i inesperada

Si ens imaginem l’anada que anem fent cap a aquest interior nostre com una expedició, no podem deixar de pensar en el camins o en les avingudes que hauran acollit els nostres passos.  

Sant Pau dóna la imatge d’una llarga avinguda que, en la història, haurà portat de dret a l’interior de la història mateixa.  

El camí és dels israelites, diu. El camí és ells. El camí són els seus bellíssims salms però aquesta avinguda encara no és la porta, encara és camí i, tot i que mena al llindar, no l’atravessa, no l’arriba a passar. Tan sols hi mena, hi introdueix l’esguard i els passos però no s’allarga fins a l’interior. Sant Pau diu: 

és dels israelites la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la llei, el culte i les promeses i són d'ells també els patriarques... 

Però sant Pau vol indicar-nos cap on porta aquest camí: 

...finalment ha sortit d'ells el Crist, el Fill del Pare, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén. Rm 9 

Com si digués: «Aquests batecs que acabem de sentir assenyalen la veracitat dels cants que hem cantat tot venint i que hem caminat en la bona direcció i que ja som a l’interior de la història, al cor de la revelació d’aquest mateix fet i que, arribats aquí, l’esguard se'ns obre a una plenitud preparada però del tot inesperada, amén».

 

Sobre... Escriure a la porta

Poema

Escric: «Guardo en el meu cor les paraules que avui em dones, les inculco als meus fills, en parlo a casa i anant de camí i quan me'n vag al llit i quan em llevo. Me les lligo a la mà com un distintiu, les porto posades com una marca entre els ulls. Les escric a l'entrada de casa meva, a la meva porta». 

També escric: «Ciutats grans i boniques que jo no he construït, cases plenes de béns de tota mena que jo no hi he posat, cisternes tallades a la roca que jo no hi he fet, vinyes i oliverars que jo no he plantat» Dt 6. 

Escric el poema d'un interior que jo no he erigit

 

Sobre... Fer experiència

La pantalla 

Fer o tenir experiència de Déu és fer o tenir experiència de la paraula de Déu. Fer o tenir experiència de la paraula de Déu és, per exemple, fer-la o tenir-la de la paraula llavis, els seus:  

És veritat el que diuen els meus llavis, és una paraula irrevocable, diu el Senyor  

Però també dels meus:  

Plens de goig els meus llavis us aclamaran enmig de cants  

Fer o tenir experiència de la paraula: no aplicar-la metafòricament 

Llavors Déu digué a Moisès: —Jo sóc el qui sóc 

El nom dient una cosa relativa però dient la relació mateixa 

El Pare és Déu però també la divinitat mateixa. Els homes tenim amor però Déu és Amor. Els homes tenim relacions però Déu és relació.

Finalment la llum il·lumina la pantalla humana

 

Sobre... La digestió

Centinelles

Quan m'arribava la vostra paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el vostre nom, Senyor, Déu de l'univers. Jr 15 

A l’interior portem durant un temps l’aliment per a fer-ne la digestió —la digestió de l’aliment que és la paraula que és el goig del meu cor—. 

Així és com, a l’interior, la paraula actua eficaçment i, sense que fem pràcticament res, creix i dona fruits: a l’interior sagrat nostre —i, aquí, «sagrat» vol dir «dels qui creiem»—. 

Com podem veure, no són faules teixides hàbilment aquestes paraules del profeta Jeremies. Són centinelles 

Sobre teu Jerusalem he apostat centinelles. Ni de dia ni de nit no paren de vetllar. Is 62 

Sobre... Com són les coses

Un dels destitjos més amagats

El desig de tota persona és donar-se a conèixer en profunditat, del tot, sense ombres. Aquest desig el tenim perquè durant els nostres primers temps de vida, la coincidència, la simultaneïtat, la sincrònia i la contemporaneïtat entre exterior i interior van ser totals. Durant nou mesos o des de molt abans. Donar-se a conèixer així, sense desfer-se en explicacions sinó per l’evidència del que som, és un dels desitjos més amagats en el cor del cos de tota persona i això tan sols ens és revelat en comptades ocasions durant les quals, però, podem conèixer realment com són les coses al regne: transfigurades.

 

Sobre... Un circuït

No entendre

Qui sap si Fichte no mirava al mateix lloc on mirava sant Pau quan va descriure als efesis el recorregut, les anades i vingudes del circuït d’amor de quan entrem en aquest interior sagrat que és on ens vol la vida. Sant Pau desitja tant que hi entrem que sembla desfer-se en la descripció amb matisos subtilíssims allà on Fichte tan sols parla d’«entrar». 

Sant Pau escriu: 

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin acomplerts: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.

Entrem doncs en el circuït on la divinitat, a qui beneïm, ella mateixa també ens beneeix «amb benediccions». També entrem en un circuït fet d'un corrent que prèviament ens ha escollit «abans», molt abans que no fóssim i, com que això costa molt d'entendre, entrem en un circuït d'un no-entendre perquè desborda «com la vida, com la nostra pròpia vida!»

Sobre... Fichte

Diàfan 

«Si hi entreu —si entreu en el vostre interior sagrat de persona— us espera la més gran sorpresa que mai haureu imaginat: "la divinitat mateixa entrarà en vosaltres en la seva forma més primitiva, com a vida, com la vostra pròpia vida"». 

Aquesta frase és del filòsof alemany Johann Gottlieb Fichte (1762-1814) però podria ser d'un místic. Diu que «la divinitat entra», que «entra en mi» i que «entra en la forma més antiga» —la original— però, com que estem parlant de la divinitat, és de suposar que al mateix temps també entra en la seva forma més actual: ara. 

Com que sabem que la paraula «divinitat» en temps de Fichte no era una paraula qualsevol, per això hem gosat preguntar-li:  

«—Disculpi senyor Johann ¿Com podria entrar una divinitat dintre meu? Que no ho veu que això és impossible o impensable? Ni hi cabria ni jo sobreviuria».  

«—Estimat —ens podria contestar— no em podeu negar que entra perquè això és prou perceptible, palpable i... amable! Entra perquè si no entrés cap religió ni ningú n’hauria dit mai res i resulta que en el fons, a poc que rasquem, tothom parla del mateix. Entra en un molt dolç acte d’entrar. Entra molt amablement i amb un gran somriure. Si no fos així els humans no perdríem el temps parlant-ne o —i això és el més important— gaudint-ne, no trobeu?». 

La formulació d’aquest pensament és molt neta, clara, simple i transparent. Probablement Fichte buscà la paraula més reconeixible a simple vista, la més simplement explicable a un infant, la més irreductible en «la vida» de tota persona per aparellar-la amb la paraula «divinitat» i va somriure quan es va adonar que l'acabava de dir: «La vida! La nostra pròpia vida!» La vida és la divinitat! Al mateix temps que la divinitat, doncs, la vida ha d’entrar —perquè entra— en nosaltres i en cap cas una sense l’altra i això és una evidència ja que no som morts. 

Probablement en el cor de Fichte glatia molt fortament aquell tan diàfan «Jo sóc la vida» de Jesús.

Glatir: voler, anhelar, cobejar, aspirar, ambicionar, pretendre, delerar, delir-se, impacientar-se, desficiar-se.

Sobre... L'impossible de descriure

Un espia a l’interior

L’exterior, a causa de la seva desconfiança, va crear una xarxa dedicada exclussivament a espiar l'interior. Un dia, un d'aquests espies, de tornada d'una expedició, va escriure en l’expedient: 

«... i de sobte aparegué un tro que es feu sentir sobre les aigües i sobre la tempesta, i les aigües eren torrencials i el tro era molt potent tot i que aquest tro, al mateix temps, era majestuós. El tro ho estavellava tot, el tro feia espurnejar flames de foc, el tro arremolinava el desert, el tro recargolava l'alzinar i escorçava les boscúries i al seu palau tot cantava alguna cosa impossible de descriure per immensa. Alguna cosa com: “Glòria!”» Sl 29

Sobre... Meravellar-se

Posar dels nervis

Una característica de l’exterior és la capacitat que té de no meravellar-se de res. La seva ciència tan ben organitzada i la seva filosofia tan institucional han esdevingut una campanya militar permanent contra l’astorament que ensenya els seus cadets amb duríssims exercicis de resistència. Així, la societat titlla els sobresalts d'aquesta estupefacció com una afecció anímica negativa o com una confusió desagradable i importuna que cal superar a còpia d’esforços intel·lectuals. Si en els nostres temps es fa notar algun rastre tímid d’aquell quedar badant davant quelcom inaudit, generalment prové d’una veu marginal o de la paraula d’un llec davant la qual els experts arronsen les espatlles i segueixen l’ordre del dia establert. 

Això és així perquè l’exterior està en funció d’aquest interior sagrat del que estem parlant. Sense ell, a l’exterior no li caldrien ni els duríssims exercicis de resistència ni mantenir un costós exercit per a campanyes militars com aquestes. 

D'aquesta manera podem observar com l’interior sol ser fàcilment assaltat, pres o envaït per l’exterior que amb agresivitat desmesurada combat allò que li és tan incomprensible o que és tan espantosament diferent a ell i que es dóna en aquest interior on sempre sembla que res no passa mai.  

L’exterior té sapadors experts que troben la porta secreta per on entrar i ho fan no sense ressentiment, amb projecció —de projectil— absorció i voluntat d’aniquilament. Però un cop aquest exterior haurà penetrat ¿què pot fer-hi l’interior? Com gestiona aquesta invasió sense sucumbir?  

Perquè, efectivament, a l’interior no li passen coses com aquestes. L’exterior és barroer, exigent, prepotent i tan sols entén de galons, però l’interior ¿té armes per a defensar-se o per a contrarrestar tanta arrogància?  

Si li preguntéssim probablement ens diria que ell de tot això no hi entén i que ell tan sols és... pacient, bondadós i sense enveja, que no és altiu ni orgullós, ni groller ni egoista, que no s'irrita ni es venja, que ell de tot en diu «germà» i, com que troba goig en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta i de tot es meravella. 1 C 13 

L’interior diu: «Sóc així. Ho sento. No en sé més. No puc fer-hi res» i qui sap si no és precisament això el que posa tant dels nervis a l’exterior.

Sobre... Donar als amics

Pensar l'interior

Pensar el nostre interior és tan simple com pensar l’interior d’una casa. És fàcil fer-se la imatge d’una casa i del seu interior. Hem de fer, però, l’esforç o l’exercici de voler pensar-hi: «—Tenim la casa, molt bé. Ara tenim la porta i, tot seguit, l’interior, etc.». No cal reflexionar-hi amb intensitat però sí amb naturalitat: «Mira quin interior tan acollidor, guaita la taula, fixa’t quin rellotge i, oh, quants llibres...». Res de altre món. Fins aquí tot molt bé.  

Els problemes comencen si ens ve de cavil·lar en qui la va construir. Qui fou? Com era? Que reconeguem que no hem estat nosaltres ja és un gran pas però més enllà d'això no podem deixar de constatar l’«afany d’interior» que hi hagué en ser alçada. A qui es deu tanta precisió i tanta sincronia? Quan i amb quant de temps ho féu? Com foren els temps d’abans de l’inici i els de l’inici de la construcció, els temps de la cura amb que fou acabada, el temps de les relacions que s’hi van començar a donar, els temps de la vida incipient, els temps de l’espai, de la propietat o del joc, fins arribar al temps de l’eternitat, perquè es respiren tots aquests temps aquí dintre i, per això no ens podem treure del cap que qui la contruí no fou un constructor qualsevol 

Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l'afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin els centinelles. És inútil que us lleveu tan de matí, i aneu tan tard a reposar, per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics. Sl 127

Sobre... La deliciosa olor de l'herba

Una paraula no qualsevol 

Quan podem considerar una paraula com una paraula no qualsevol? Què diem quan diem «no qualsevol»? Generalment tendim a pensar en paraules dites amb passió o amb tendresa o amb poesia o amb grans dots de declamació. De tot això no cal posar exemples: poetes, filòsofs, teòlegs, cantants... 

El problema, però, el tenim quan diem que la paraula s’encarna. Aleshores sí que tenim un problema perquè la distància que separa la paraula d’allò que designa desapareix i aquestes dues entitats es fonen. 

El nostre comportament davant d’aquest fet sol ser el de passar-hi de puntetes o d’ubicar ràpidament el significat en un dels classificadors que tenim al cervell. Així tenim els grups de paraules «poètiques, profundes, simpàtiques, enginyoses, etc» en un dels quals les anem encabint. No tenim, però, l’apartat de «paraules encarnades» perquè no existeix i perquè és impossible d’imaginar ja que no corresponen a la imaginació sinó a la realitat. A una altra realitat. Però per aquí el món no hi vol passar i per això dóna per impossible aquesta possibilitat: que la paraula alguna vegada s’hagi encarnat. Amb tot, encara que al món no li agradi, no podem negar l'evidència perquè, efectivament, un dia paraula s’encarnà i des d’aleshores la nostra vida ha canviat tant que la història n’ha quedat fortament tocada: ni pot fer marxa enrrera ni pot fer veure que això —que la paraula s’ha fet home— no ha passat mai. Des d'aleshores ja no podem parlar com abans per «tant de dir que comporta la paraula» (Paul Celan).

Considerar això fa estremir i podem comprovar com tendim a passar-hi per alt en considerar, per exemple, les paraules del profeta Isaïes com un exercici retòric més o menys reeixit, però si les pensem una a una, poc a poc, delectant-nos en el temps de la seva grandesa i sense por, constatarem com ens mullen amb la seva pluja. La boca d'Isaïes no deia precisament «coses poètiques». Si un para bé l'orella encara podrà sentir la remor de la tria que féu abans de sel·leccionar-les:

Sereu alletats amb l'abundància del consol i xuclareu les delícies de la llet 

Sí, l'«interior sagrat en nosaltres» —Jerusalem— és fet de paraules fortes com aquestes, totes elles encarnades. Si no les llegíssim així, si no ens trasbalsessin no tindrien sentit ja que, en entrar en aquest interior, ens trobem de sobte i de ple en una festa en la qual ens és donat de gaudir dels delicadíssims moviments de decantació que s'hi donen, amb aigües, riqueses i paus com un torrent que desborda. Ho ha de fer, altrament no seria encarnació de res i, sense desbordar-se, no eliminaria la dualitat.  

A l’interior —on, sinó?— el cor batega fort de goig i l’olor de l’herba és deliciosa: 

Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l'estimeu. Estigueu contents amb ella, tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l'abundància del seu consol, i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç, i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l'herba els vostres ossos.» Is 66