Sobre... El salm cent-quaranta-nou

Reservada

Explica el salm que els fidels del Senyor celebren molt la seva glòria —la glòria del Senyor— i que des dels seus rengles sempre l'aclamen plens de goig. També diu que, tot glorificant Déu amb els seus llavis, executen la sentència que està escrita.  

Quina és aquesta sentència? 

Aquesta sentència és la glòria, però no una glòria qualsevol sinó una glòria reservada  

reservada als qui l'estimen 

Sobre... Qui té glòria

Per què no la tenen els qui en donen

Diuen que els gloriosos, els qui veritablement tenen glòria, venen d’orient.
Diuen que se’ls veu venir a la llunyania, plens de pols. Diuen que són resplendents. Diuen que són pobres i que avancen lentament. Diuen que no diuen res. Diuen que són anònims i que sempre miren a terra i, si els pregunten, diuen que ells de la glòria no en saben res perquè tampoc saben què és l’honor o la lloança o l’estima o la lluïssor o la resplendor o la seriositat o la vàlua o l’admiració o la majestat o la dignitat o la riquesa o la bellesa desitjable, que són paraules que, dites en plenitud, també volen dir glòria. 

Així, uns que sense glòria —sense pena ni glòria— solsament van —plof, plof— són els benaurats que, perquè no la tenen, en donen.

Sobre... La glòria

Què diem quan diem glòria? 

Quan no podem fer les coses és quan les fem. Quan, no sabent, sabem. Què és «glòria»? No sabent-ne res és com en sabrem alguna cosa. Aquest acte, aquesta actitud de desconeixement serà presa com a glòria

«Donar glòria»: us imagineu? Un té un recipient on hi guarda glòria. Com que en té i sap on és, es pot permetre el luxe de donar-ne. Així de fàcil. Però no és tan fácil. Hi ha diversos factors que ho fan molt difícil. Un d’ells és la inexistència, un altre la indescriptibilitat i un tercer és la sinergia incessant on té lloc la glòria.

Llavors li digué: —Fill meu, dóna glòria al Senyor

«No jo sinó tu» li digué, amb la qual cosa ens trobem que la glòria, en el cas que sigui donada, ho serà a càrrec d’un altre. Mai la podré donar jo 

Doneu glòria al Senyor i feu sentir lluny, a les illes, la seva lloança 

Doneu-la ben lluny, allà, a les illes, aquesta glòria, que no és cap cosa d’aquí 

A l'instant s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. 

En aquest cas la donació —o ofrena— de glòria surgeix d’un instant que es perllonga incessant en el temps donador. «Temps donant» o «Temps donador» o «Temps corrent al mateix temps que donant» serien les paraules clau per tenir notícia del lloc de la glòria

Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: —Avui hem vist coses extraordinàries. 

Ells, que no en tenien, li donaven glòria. La glòria es fa del no-res en el trajecte de donació que va des de qui la dóna —que justament és, recordem-ho, qui no en té— a qui la reb. Això és la glòria. Comença en el més inversemblant dels llocs: en el no-ser de la glòria, en la seva absoluta impossibilitat i en la persona que sap que és incapaç de glòria. Aquesta persona, si serà prou valenta per mantenir aquest humilíssim punt de vista seu, serà qui en veritat donarà glòria, si és que algú ha donat glòria mai 

Jo no cerco la meva pròpia glòria: un altre se n'ocupa i és ell qui jutjarà.

No la cerca perquè sap no la té. No és propi d’ell tenir coses com aquestes i per això ni hi pensa. Pensar-hi seria caure en un parany que coneix d’antic. Està fora del seu abast saber coses de la glòria com per exemple està fora del meu abast saber coses d’Alaska